Ja sóc aquí! Gràcies per tot. Gracias. Thank you. Muito obrigado. Merci. Grazie.

El viatge s'ha acabat. I el blog també... de moment.
Potser el ressuscito si torno a fer algun viatge xulo i llarg per aquests móns de Déu. Han estat uns cinc mesos i mig de voltar amunt i avall, molt ràpid a vegades, però també descansant quan ho necessitava i volia. He vist un munt de coses, llocs, ciutats, gent, menjars, olors, sons... Encara no he assumit tot el que he viscut, suposo que poc a poc me n'aniré adonant. Fa uns quants dies que sóc a casa i encara em costa recordar i ordenar-ho tot. Disculpeu si el relat del blog a vegades també ha estat desordenat. Suposo que en les pròximes setmanes, i sobretot quan començi a treballar, ja m'aniré readaptant a la magnífica vida barcelonina. Quan us vagi veient ja us aniré explicant les meves aventuretes, començant per el malaurat atracament al Carnaval carioca...
M'imagino que podré arribar a ser una mica pesat perquè en moltes de les meves converses em sortiran records del meu viatge, ja que els meus últims referents son aquests. Espero que no us molesti. Tornaré a pensar en la trentena d'aeroports en els que he estat, les desenes d'estacions d'autobús, el mig centenar de ciutats i pobles en que he estat, els mil·lers de quilòmetres per carreteres i camins de carro en múltiples i variats transports, el fotimé de lliteres d'albergs en les que he dormit...
Agraeixo l'ajuda i bones estones que he passat amb centenars de persones que he conegut durant aquest viatge i que probablement no llegiran aquest blog. Però voldria esmentar especialment les dues xicotes de Sant Boi que em vaig trobar a Nova York, el meu amic Dani i la seva familia de León (Guanajuato, Mèxic), la 'Chela' del DF, l'Ángel de Guadalajara (Mèxic), els californians de Costa Rica, Caro i familia de Colòmbia, Núria i Alba del Perú, Imki i Frauki del camí inca, el grup multinacional del llac Titicaca, la petita expedició de Bolívia, Kamishiro d'Arequipa (Perú), Noka i Mari de Rio, la meva tia Asunción, Walter&family de Buenos Aires, la familia Bertran de Xile, l'Oriol de la Patagònia, i els companys del curs de submarinisme a Cairns, a part d'algú més que segur oblido. També em recordo de molts dels guies que he conegut, que m'han ensenyat molt i molt dels seus respectius països. No vull recordar els penques que cobren sense quasi explicar res...
Evidentment també agraeixo l'ajuda, suport (logístic) i bones estones al messenger o llegint mails i comentaris al blog de la meva familia (gran i petita), amics i companys de feina. Però sobretot també a l'Agustí i el Josep Maria, dos tiets-avis meus que per poques setmanes no van poder veure com començava el meu viatge; viatge que potser també el dec a ells, perquè han estat dues de les persones que ja de petit més em van ensenyar a estimar la cultura, la naturalesa i les persones...

Gràcies per tot. Una abraçada molt gran a tothom i fins sempre!

Singapore-London-Firenze

El meu viatge es va acabant. Amb pena pero tambe amb il.lusio, el proper dilluns dia 7 torno a casa. Els ultims deu dies del viatge han estat i seran molt macos. Despres d`Australia vaig volar a Singapur, una ciutat-estat-illa al sud de la peninsula de Malaisia, amb 4 milions d`habitants i una superficie de 20 x 40 kilometres. Es una illa molt a prop de la linia de l`equador, aixi que feia una calor humida forsa molesta. Pero la part positiva es que la ciutat esta envoltada de selva tropical esplendida. A mes, la ciutat es una barreja de cultures i procedencies de tot Asia, sobretot xinesos, hindus i malaisis. Aixo es tradueix en barris molt pintorescos, botigues que venen coses de tots colors i restaurants de tots els gustos...
Despres vaig volar a Londres, ciutat que ja he visitat altres vegades pero que mai em cansa. A mes, l`he visitat acompanyat dels meus amics del Poblenou, cosa que m`ha fet especial il.lusio. I dema dimecres me`n vaig a la meva estimada Firenze. Cada cop que hi torno me`n torno a enamorar. Es una parada quasi obligada en quasi tots els meus viatges, i mes si hi puc veure algunes de les meves millors amigues o "germanes sevillanes".
Be, res mes, suposo que ens veiem d`aqui poc oi?

Ja soc submarinista certificat!!

Doncs si. Es una cosa que no tenia prevista, pero vista l`oportunitat, no la vaig deixar escapar: treure`m el carnet oficial de submarinista recreatiu en el millor lloc per aprendre`n, la Gran Barrera de Corall d`Australia!!
Despres de dos dies de curset en una classe i una piscina, vam poder gaudir de les fenomenals vistes d`aquest organisme viu que fa mes de 2.000 kilometres de llarg i que es l`unic que es pot veure des de la Lluna!
Es de les millors coses que he fet mai...

Com comprendreu, algunes de les coses genials que vam veure no les vaig poder fotografiar per diversos motius, aixo nomes es una petita mostra...

El desert d`Australia

He passat sis dies al desert d`Australia (el continent mes arid del planeta despres de l`Antartida) i no he parat de veure paisatges diferents. Es increible les diferencies que hi pot haver d`una zona a una altra en terrenys super secs (deserts de sorra, rocosos, amb arbustos, tipus sabana...

Pero de les coses que mes destacaria, evidentment, i principal motiu de la visita al Red Centre d`Australia, es Uluru (nom que els aborigens donen a la famosa roca vermella col.locada al bell mig del desert, rodejada de quasi res i mes coneguda com a Ayers Rock. Vaig pujar a dalt, la vaig veure al capvespre i a l`alba i te mil cares i colors increibles. El que surt a l`ombra soc jo. I els peus tambe son meus...


Menys conegudes pero mes importants pels aborigens son les muntanyes del Kata Juta. Son arrodonides, poden recordar a Montserrat, i passejar-hi entremig fa una sensacio una mica estranya. Primer la posta de sol darrere d`aquestes muntanyes, i despres una vista mes de prop.



I per acabar-ho de rematar, el King`s Canyon, un mini-canyo, pero molt espectacular. Aqui s`hi va rodar part de `Priscilla, reina del desert`. A veure que us sembla... (la foto s`ha de mirar de costat).




De les coses curioses que ens hem trobat pel cami (una cangur que beu cervesa, el bar mes petit del pais, el poble on es va escriure l`himne oficios d`Australia, grangers de terra endins...) us volia ensenyar un mega-mega termiter. Fa uns 5 metres d`alsada i nomes de veure`l tens dues pors: que surti una termita gegant proporcional al niu o que surtin tot el fotime de termites que hi deuen cabre aqui dins, hehehe...

Ciao, ciao America! Hi Australia!

Despres de quasi cinc mesos pel continent america, objectiu principal del viatge, ara venen les propines, que no son menys importants (eh, cambrers?): Australia, Singapur, Londres i Firenze...
De Nova York vaig anar cap a Santiago de Xile, on m`hauria agradat estar-hi mes dies, pero nomes n`hi vaig estar tres. Els vaig aprofitar prou be per visitar el centre de la ciutat, amb el famos Palacio de la Moneda on va morir Allende, la Universidad Catolica, una de les cases de Pablo Neruda, l`Estadi Nacional on Pinochet hi va concentrar milers de detinguts politics, i diversos barris i zones molt boniques de la ciutat. Tambe vaig coneixer Valparaiso, el port mes important del pais, pero que te una estructura de carrers que pugen per les vessants dels turonets que quasi toquen al mar. Es una ciutat molt curiosa, i suposo que dificil per viure-hi. Ben a prop hi ha Vinya del Mar, famosa pel festival de cantants, i molt abocada al turisme de sol i platja. Tambe te el seu encant, pero em quedo amb Valparaiso.
I de Santiago, i despres de unes 20 hores de vol i de perdre mes d`un dia de la meva vida (vaig sortir dimecres a la nit i he arribat divendres al mati), ja soc a Sydney, una de les meves ciutats favorites, tot i que no hi havia estat mai. Del poc que he pogut veure, res no m`ha decebut, i depenent de les zones em recorda Nova York (pels gratacels i la parafernalia dels carrers), Londres (pels pubs, els cotxes circulant per l`esquerra, els grans parcs i els edificis victorians), o fins i tot Barcelona (amb l`ambient al costat del port i un cert aire mediterrani del caracter de la gent).
A mes, no acabaria mai de fer fotos al famos pont i a l`Opera House... son genials colocats alla on son. Ara, rapid cap al desert, a la gran roca vermella, Uluru, i mes tard a la Gran Barrera de Corall...
Ja us explicare...

New York again! Ara, amb la family

Doncs sí, he repetit visita a Nova York. Si alguna ciutat (dic ciutat i no altre tipus de lloc) havia de repetir, potser havia de ser Nova York. Entre les dues vegades m'hi hauré passat quasi dues setmanes i encara m'he deixat coses...
Aquest cop la visita va ser una mica diferent perquè va ser amb els meus pares i germans. La Setmana Santa a Nova York és bastant diferent dels dies previs a Nadal, quan hi vaig ser l'altra vegada. La ciutat no té la decoració a vegades hortera amb llumetes per tot arreu, la gent no va boja per comprar i hi ha més turistes ara que al desembre.
Una altra gran diferència és que ara m'he allotjat en un bonic i petit apartament al bell mig de Manhattan, ben a prop de l'Empire State, el Madison Square Garden i Times Square. L'altra vegada, tot i que no em queixo, estava en un alberg quasi tocant a Harlem...

Ah! I per primera vegada en tot el viatge vaig estar un dia malalt! Sort que tenia la familia per cuidar-me i un apartament per mi sol per descansar...

Properes parades, Santiago de Xile i Austràlia!





Aquí teniu una de les poques fotos amb la família al complet, al campus de la Universitat de Columbia. El barbut de la dreta sóc jo i el més xulo de tots, el meu germà petit, l'Arnau.

"Nova" familia a Buenos Aires!!

Hola de nou.
Just abans i després de passejar esprintant per la Patagònia i la Tierra del Fuego, vaig estar dos caps de setmana a Buenos Aires. La veritat és que la ciutat no té grans monuments per visitar, més aviat parcs o carrers i terrassetes, però sí que té molta vida, activitats culturals i no para quasi mai. M'hauria agradat veure un partit de Boca Juniors, però no va poder ser perquè les entrades estan molt restringides...
Però el més important de Buenos Aires, almenys per a mi, ha estat conèixer una cosina-tieta meva, l'Asunción. Els seus pares es van exiliar a l'Argentina, com tants altres catalans, durant la guerra civil. Ella va néixer allà i hi ha viscut tota la vida. L'últim cop que va visitar Barcelona va ser el 1973 i ara l'estic intentant convèncer perquè hi torni. A més d'ella, també he conegut una familia molt amiga seva, el Walter, la Lilian, el Gustavo i la Mercedes. Vaig dormir a casa seva sempre que vaig ser a Buenos Aires i vaig passar amb ells un bonic dia al delta del riu de la Plata.
Ara no tinc disponibles les fotos de tot això, però quan les tingui en penjaré alguna, ok?
Siau.

La terra de la fi del món

Ushuaia, Tierra del Fuego. La ciutat més austral del món. Té 60.000 habitants, està a uns 1.000 kilòmetres de l'Antàrtida (3-5 dies en vaixell) i a 3.000 de Buenos Aires (36 hores en bus!!). Es fa estrany estar tan lluny de tot i tothom, i tan a prop del no res...
La ciutat en sí no val pas res, però l'entorn és molt bonic i no és tan inhòspit com pot semblar (almenys ara a l'inici de tardor).




Aquest far al mig del Canal de Beagle (connexió de 300 kilòmetres entre els oceans Atlàntic i Pacífic) era de molta ajuda pels antics navegants, en aigues super mogudes i amb molt de vent. És dels llocs del món on hi ha hagut més naufragis...

Al bell mig del Beagle hi ha diverses illetes. Entre elles, la que li diuen Pinguinera. El nom no és gaire original. Diuen que a aquesta època molts pinguins ja han comensat a marxar. En plena temporada deu ser molt maco veure'ls tots apretats a la vora de la platja i ensenyant a nadar a les cries.

Això és una presa construida pels castors en un riu del Parc Natural de Tierra del Fuego. Els castors els van importar des del Canadà durant el segle XX i han fet veritables destrosses en un bosc de creixement molt lent. Inunden grans zones i els arbres es moren ofegats. És bonic però trist alhora...

Perito Moreno, poca cosa a dir...

Poca cosa diré del glaciar més conegut del planeta, malauradament un dels pocs que encara creixen, i que només d'imaginar-se que tot allò es desfaci, fa por...




Quan et vas aproximant a aquella massa de gel ja t'imagines el que et pot venir a sobre... La paret frontal fa uns 70 metres d'alssada...



Cada tres o quatre anys hi ha una gran 'ruptura', el glaciar tapa l'estret que comunica dos llacs i l'aigua el va desgastant per sota. Arriba un punt que no ho aguanta i es desmorona. Però habitualment hi ha petits despreniments com aquest que es pot veure una mica a la foto... La massa de gel 'petita' (pot pesar diverses tonelades) que es veu just davant la paret s'acaba de desprendre del glaciar i es veuen les perilloses onades que provoca al seu voltant...

Caminar per damunt del glaciar és una cosa incomparable. Saber que sota només hi ha metres i metres de gel... I les formes curioses, els colors increibles que es formen, valen la pena...

Patagònia

Tot i el poc temps que he tingut per recórrer la Patagònia argentina, uns deu dies, ha valgut la pena. Aquí és finals d'estiu i es nota tan en el temps com en la quantitat i el tipus de turistes. Fa una mica més de fred que en ple gener o febrer, però és suportable i fins i tot agradable. A més, quasi no ha plogut. Del tipus de turistes, com passa a tot arreu, al final de la temporada alta i principis de la temporada baixa és temps de jubilats i 'mieleros', com diuen aquí als nuvis en viatges de noces.
Els paisatges són immensos, sembla que no s'acabin mai i la varietat és el que més em va sorprendre: estepes ventoses i sense quasi vegetació, muntanyes verdes al costat de boscos amb arbres centenaris, llacs d'alta muntanya i, evidentment, els glaciars.

Una de les moltes i llargues carreteres de 'ripio' (graveta) que vaig fer en 'colectivo'. El paisatge és super agreste i al principi impacta, però al cap de 15 hores de bus avorreix una mica, la veritat, hehehe.

Vista del llac Nahuel Huapi des de la Isla Victoria, a Bariloche. L'aigua és super transparent, perquè ve directament de la neu de les muntanyes. Els boscos del voltant tenen arbres gegants...

Vista del llac Nahuel Huapi des del cerro Catedral, el complex d'esquí més gran de Sudamèrica, que ara a l'estiu està tancat. Al mig del llac es veu la Isla Victoria.

Glaciar Torre, prop de El Chaltén. El primer gran glaciar que veia en ma vida. Desemboca en un llac i després un riu on l'aigua sembla lletosa. Això es deu al gel acumulat durant segles... En apropar-nos se sentia de tant en tant com el gel s'esquerdava i trencava.

Aixo es el que mes m'ha agradat...

Hola de nou.

Quan aquests ultims dies estava per casa tothom em preguntava que es el que mes m'havia agradat. Jo sempre deia el mateix: "buff, moltes coses, son molt diferents, no es poden comparar: Nova York, piramides asteques, Costa Rica, la zona dels inques, el salar Uyuni de Bolivia, el desert d'Atacama a Xile, el Carnaval de Rio...". Pero ara ja no us diria aixo. Potser es per l'emocio del moment, pero crec que ja se el que mes m'ha agradat fins ara: Iguazu. No se si la Patagonia argentina i la Tierra del Fuego o Australia ho podran superar...

M'estimo molt els meus amics i familiars arquitectes pero crec que la imaginacio del mes gran dels genis mai podria concebre una cosa com aquesta, nomes la naturalesa.

I creieu-me que no podia parar de fer fotos, la camera ja no donava mes de si, anava de bolit, i tot i aixi es impossible transmetre tot el que se sent alla davant de l'espectacle en 1.000 imatges, per molt boniques que siguin.

Recomençant de nou...

Reinicio el meu blog després del "parèntesi" al que em van obligar uns lladres brasilers i els inútils del Consolat espanyol. No em va fer gens de gràcia haver de tornar uns dies a casa, i menys encara perdre'm part del viatge (quasi tot el Brasil). Però al capdavall ho he aprofitat per reveure a gent que feia temps que no veia.
Casualitats de la vida, durant aquests dies he pogut conèixer abans del que em pensava el meu nou cosinet-nebodet Guillem, de pocs dies de vida, he vist alguns dels partits del Barça més importants de l'any (Saragossa, Sevilla, Liverpool i Madrid) rodejat de culers i he pogut anar a la cita anual de la calçotada familiar.
M'ha fet il·lusió saludar-vos a molts de vosaltres de nou, encara que no fos en les millors circumstàncies. Als que no he pogut veure, ho sento molt, espero que ens veiem al maig quan torni.
Ara, potser encara amb més ganes que abans, continuo el meu viatge cap a les cascades d'Iguaçú, Buenos Aires, la Patagònia argentina, el glaciar Perito Moreno, Tierra del Fuego, Nova York altre cop, Santiago de Chile, Austràlia, Singapur, Londres i Firenze.
En principi, i si tot va bé, el 7 de maig aterro a Barcelona ja per quedar-m'hi, encara que mai se sap...
Us seguiré informant a través del blog, com sempre.
Una abraçada a tots.

M'han atracat!! / Me han atracado!! / I've been assaulted!!

Doncs sí, pels que encara no ho sabíeu, fa uns dies em van atracar a Rio de Janeiro, en ple Carnaval. El viatge no podia seguir tan bé com m'anava. Uns paios em van atracar i em van prendre una motxilla amb coses bastant importants: passaport, càmara de fotos i moltes fotos i una llibreta amb moltes adresses d'e-mails que no sé si podré recuperar...
Estic bé, però el pitjor és que el consolat espanyol no em va voler fer un nou passaport i m'han fet tornar uns dies a Barcelona. Així que ja sabeu, almenys fins al 14 de març estaré per casa, fent paperassa. Qui vulgui i tingui temps, ja sap on trobar-me, el mòbil segueix actiu... Després seguiré el viatge a Argentina, Santiago de Xile, Austràlia i Singapur.
Ah, dels amics que he fet pel camí, sobretot al Perú, Bolívia i Xile, envieu-me els vostres mails, perquè segurament els he perdut i si teniu fotos dels llocs que vam visitar junts em faríeu un favor si me n'envieu alguna (polsola@yahoo.es). Gràcies.
Una abraçada i fins aviat...
------------------------------------.
Pues sí, por los que todavía no lo sabíais, hace unos días me atracaron en Rio de Janeiro, en pleno Carnaval. El viaje no podía seguir tan bien como iba. Unos tíos me atracaron y me quitaron una mochila con cosas bastante importantes: pasaporte, cámara de fotos y muchas fotos y una libreta con direcciones de e-mail que no sé si podré recuperar...
Estoy bien, pero lo peor es que el consulado español no quiso hacerme un nuevo pasaporte y me hizo volver a Barcelona unos días para renovar los papeles. Después, a partir del 14 de marzo, seguiré mi viaje por Argentina, Santiago de Chile, Australia y Singapur.
Por favor, los que leais este mensaje y nos hayamos conocido por Perú, Bolivia o Chile, me haríais un gran favor si me mandais vuestros mails y alguna fotillo de los sitios que visitamos juntos (polsola@yahoo.es)
Muchas gracias, un abrazo y hasta pronto.
----------------------------------.
Yes, I've been assaulted in Rio de Janeiro Carnival some days ago. Two guys took my backpack with my passport, photo camera and a lot of pictures and some e-mail adresses. I'm OK, but the spanish consulate didn't give me another passport, so I had to return to Barcelona for some days. But I'll continue my trip to Argentina, Santiago de Chile, Australia and Singapur.
Please, those who read this message, send me your e-mails and some pictures of the places we visited together in Peru, Bolivia or Chile (polsola@yahoo.es).
Thank you very much and see you soon.

Carnaval a Rio!!!

Oi!! (Com diuen els brasileiros) Després d'alguns tràmits vaig poder canviar un vol per arribar a temps al Carnaval més famós del món. I va valer la pena. Només arribar diumenge a la tarda ja vaig poder comprovar que tota la ciutat estava mig deserta excepte els llocs on hi havia rues pel carrer. Aquella mateixa nit i la de dilluns vaig anar al famós Sambódromo a comprobar el nivell de les Escoles de Samba, hehehe.
En una mena de circ romà, amb dues mega graderies (en total unes 80.000 persones) col.locades una davant de l'altra, separades uns 50 metres i al llarg d'uns 800 metres, passen 6 o 7 escoles de samba, durant hora i mitja cadascuna i amb uns 3.000-4.000 ballarins i ballarines. Gegantí tot. La rua comença a les 9 de la nit i acaba cap a les 5-6 de la matinada. Jo, lamentablement estava rebentat i no vaig poder aguantar fins al final. El millor és que, tot i les graderies, durant quasi tota l'estona estan drets, ballant i cantant. Són superherois els carioques. Jo no sé què mengen (feijoada i sucs tropicals, crec) però aguanten com no hagi vist mai. L'horari mitjà d'aquesta gent durant els dies de Carnavals (básicament de dijous gras a la nit de dimarts a dimecres de cendra) és anar a algun barri històric, al centre o al costat de les platges (Ipanema, Copacabana, Botafogo, Flamengo, etc.) a la tarda i veure passar algún "bloco", tipus Carlinhos Brown peró més petit. Ballar unes horetes, sopar i anar al Sambódromo, dins o fora (la festa quasi és la mateixa, hehehe), fins que surt el sol. Després, anar a dormir fins l'endemà que torna a començar la rutina(!).
Jo no vaig poder seguir aquest ritme, però ho vaig intentar. Entremig vaig visitar quatre cosetes, les platges i l'estadi de Maracana!! Impressiona. Me l'imaginava més gran, la veritat, però tot i així no m'agradaria jugar-hi com a equip visitant ple de carioques bojos cridant!!
Bé, un altre dia ja seguiré explicant. Siau.

Altre cop a Perú: el Colca!

Altre cop dins del Perú vaig visitar el canyó del riu Colca. Diuen, tot i les polèmiques entre experts, que és el segon més profund del món, després d'un altre canyó molt proper però molt més inaccessible, el del Cotahuasi, que fa uns 3.300 metres de profunditat. El del Colca en fa "només" 3.200, però el punt més alt està situat a uns 5.000 metres sobre el nivell del mar. El Gran Canyó del Colorado, és el tercer del món, i medeix uns 2.000 metres de profunditat.
La veritat és que estar al caire del precipici emociona, veure que no hi ha res a sota fins a més de 3.000 metres. M'hagués agradat molt baixar fins allà al fons, però petites seqüeles encara del camí inca van impedir funcionar correctament el meu genoll.
Una de les atraccions del canyó es veure volar cóndors. Doncs no vam tenir massa sort, perquè només en vam veure un, de lluny i sense volar gaire. Però veient fotos, és majestuós el planejar lent d'aquest ocellot de 3 metres d'amplada a centenars de metres sobre les vores del canyó i a mil.lers de metres sobre el riu. Simplement caldria tornar-hi només per veure'l.

Arequipa. La ciutat d'Arequipa, la segona més important del país mereix un apartat propi. És una ciutat preciosa, sobretot al centre. Està envoltada de volcans nevats d'uns 3.000 metres d'alçada i els principals edificis histórics, de l'època colonial espanyola, estan construïts amb els anomenats "sillares", grans blocs de pedra blanca, com marbre, procedents de les pedreres de les rodalies i els volcans. Els edificis en si mateixos són macos, però fets de pedra blanca encara els hi donen un toc més especial, suposo com la ciutat de Carrara, a Itàlia. Entre els que destaquen hi ha el convent de Santa Catalina. És un convent de monges de clausura, però està fet com una fortalesa o petita ciutat. Té multitud de carrers, places i racons, com un laberint. Molt ben cuidat i conservat. Un s'hi podria estar hores i hores passejant, llegint o reflexionant sobre les diferències entre el món exterior i el que hi ha allà dins d'aquells murs.
Ah, una curiositat. Vaig arribar a la ciutat el dimecres 14 de febrer, Sant Valentí. Al principi no hi queia i em preguntava què feia tanta gent al carrer amb globus vermells i comprant de tot. Després m'ho van explicar. Al Perú no és ben bé el dia dels enamorats si no el de l'Amistat, i per això es poden veure moltes colles d'amics junts anant de compres, bars o festa. És curiós de veure...

Un deute pendent amb Atacama

Un dels primers textos que ens van fer llegir en anglès a la meva escola era sobre el llac Titicaca i el desert d'Atacama. Jo llavors devia fer 3r d'EGB i no coneixia aquests dos llocs. Sempre havia tingut ganes d'anar-hi, i ara puc dir que he estat als dos llocs.
El desert d'Atacama sembla un desert normal desde lluny, però un cop hi entres sorprèn. Jo no he estat en gaires deserts, però crec que n'hi ha pocs com aquest: canyons, penyasegats i valls impossibles de dissenyar per qualsevol arquitecte, sorra i roques de mil colors, fins i tot muntanyes que "parlen" (la sal de dins les roques cruixeix amb els canvis de temperatura)...
Dins del desert, ben a prop del poblet turístic de San Pedro de Atacama, hi ha la Vall de la Lluna, la vall de la mort, mines i grutes de sal, dunes impressionants, un "amfiteatre" natural...
Caminar per allà i no sentir res de res fins i tot espanta una mica. Però és un regal per la vista. Sobretot la posta de sol que fa que mirant en 360º es puguin veure desenes de tons diferents en la sorra i les roques. De veritat, val molt la pena.
Ara, el mite de que és el desert més sec del món també crec que és veritat. Només obrir la boca se t'assequen la llengua i la gola. Jo normalment no bec molta aigua, però aquella tarda en vaig veure uns dos litres en poc més de dues hores.
Bé, res més. No he estat al sud de Xile, però crec que entre la Patagonia xilena i el desert d'Atacama es pot considerar que s'ha fet una visita completa a aquest país que fa més de 4.000 kilòmetres de longitud per uns 200-300 d'amplada.

Més mitjans de transport...

Un dels últims trams del camí va ser un llarg i interminable caminar per les vies del tren. Encara que no ho sembli és molt pesat anar posant un peu i l'altre sobre les travesses de la via. Els peus i les cames ja no donaven per més...

Mitjans de transport...

Un dels moments més divertits del trajecte va ser travessar aquest riu, el quart dia, mitjançant una cistella penjant d'un cable. Sembla que no hagi de ser segur, però els del lloc no tenien cap problema per anar passant ells i paquets d'un costat a l'altre...

2a. nit a Challuay

La segona nit del camí la vam passar, en tendes evidentment, en un poblat d'indígenes al mig de la selva. Va ser maco compartir amb ells les seves experiències i formes de vida.
Aquí la temperatura ja era més benèvola amb nosaltres.

Vigila!!

Tarda del segon dia del camí inca. Després de passar el coll del Salkantay, va començar una llarga baixada cap a la selva, plena de rierols i camins de fang. En la foto, l'Imke, una de les dues noies alemanyes amb qui vaig compartir penes i glòries, travessant una de les múltiples cascades. Ja us dic que amb una motxilla d'uns 10-12 kilos a l'esquena, fang a les botes i cansament, no és fàcil...

Camí inca!!

Me n'oblidava!! Volia posar-vos diverses fotos del camí de quatre dies fins al Machupicchu. No és el camí tradicional, amb moltes escales i ruïnes inques. El que vaig fer jo és més muntanyós, molt més verge, natural, amb menys turistes i més en contacte amb els indígenes. No dic que sigui millor, però és diferent...
La foto és de les dues tendes plantades la primera nit just a sota del pic de l'Umantay (que no es veu del tot), de més de 6.000 metres. Fotia un fred que pelava...

Illa del sol

Des d'una de les finestres del palau inca anomenat el laberint, a l'illa del sol del Titicaca, es tenen magnífiques vistes del llac i les seves illes. El palau està col·locat en la vessant d'una de les muntanyes de la illa, com si estigués a punt de caure a l'aigua. Aquests inques en sabien de col·locar palaus...

Amantaní

Illa d'Amantaní, al llac Titicaca. La vista és desde quasi la part més alta de l'illa, en unes ruïnes inques que hi ha. El joc de colors entre l'aigua, el cel i les diverses illes és espectacular. Senzillament t'hi quedaries hores mirant. Llàstima que al Perú el sol s'amaga a les 6 de la tarda!!

Com viu aquesta gent!!

Illa dels Uros, enmig del Titicaca i a pocs quilòmetres de Puno. Aquests indis fugien de les tribus rivals i van acabar creant les seves pròpies illes. Sembla impossible la vida aquí, però és ben real i bonica fins i tot. El terra és flonjo com un matalàs d'aigua i quasi tot el que necessiten ho treuen de la totora, aquesta espècie de palla que es veu a la foto...

Carnaval al Titicaca!!

Això és Puno, la ciutat més important al costat peruà del llac Titicaca. Va coincidir que hi vaig arribar just els dies que celebraven la seva festa més important de l'any, La Candelera. És una espècie de Carnaval, on s'agrupen un munt de colles folclòriques de tota la regió, amb els seus vestits, música i balls típics. Diuen que Puno és la capital del folklore peruà i sudamericà. Doncs, pot ser. Hi ha un munt de gent de tot arreu. Peruans de la resta del país vénen aquests dies per ajuntar-se en alguna colla i ballar sense parar. La festa dura unes dues setmanes, durant les quals hi ha diversos concursos (es valora vestits, coreografies, músiques, etc.) i rues pels principals carrers de la ciutat.
Molt curiós veure la gran varietat de vestits que poden arribar a haver-hi en barris de la mateixa ciutat o en minipoblets a tocar els uns dels altres...

Més buffff....

Això que es veu és exactament un dels llocs més importants del complex del Machupicchu. A part de les zones més sagrades, aquestes terraces, típic sistema inca per aprofitar les vessants de les muntanyes pels cultius, funcionaven com a laboratori per aclimatar diverses espècies vegetals a l'alçada. Cal recordar, que encara que no ho sembli, la capital de l'imperi inca, Qosq'o, es troba a bastanta més alçada que el Machupicchu.
En la foto, a dalt de tot, es pot mig observar el punt de vigilància de tot el conjunt. Se li diu la cabanya del vigilant. De fet, però, a l'estiu, o sigui ara, és temporada de pluja, i els núvols són ben presents al lloc. Per tant, no sé pas què podia vigilar el tio que hi havia dins d'aquella barraca, perquè molt sovint no es veu un burro a quatre passes!! Però bé, suposo que la vista en dies clars també devia ser maca, hehehe.

Buffffff...

No m'agrada posar les fotos típiques dels llocs on vaig i que tothom ja ha vist... però en aquest cas (i algun altre) faré una excepció. Aquesta és la primera vista que vaig tenir del Machupicchu a primera hora del matí quan vaig entrar al recinte. De fet, té un aire diferent al de les fotos més famoses. Els núvols baixos (bé, estem a uns 2.500 metres sobre el nivell del mar) li donen al lloc un aire misteriós. Aquesta era la vista que recompensava l'esforç de quatre dies de motxilla a l'esquena i fang a les botes.
La veritat és que les ruïnes són maques, però el que més impressiona és el lloc on van construir tot això. Sort que els conquistadors castellans no ho van trobar!!
Només puc dir-vos una cosa més. HI HEU D'ANAR!!

Quina cara!!

No m'agrada massa fer-me fotos i menys penjar-les al blog, però crec que aquesta s'havia de posar. És una foto a la plaça de Armas, la principal, de Cusco, just el dia després de pujar al Machupicchu. Al fons es veu la basílica dels Jesuïtes, molt poderosos al Perú i a tot Sudamèrica fins que els reis espanyols els van expulsar de tot arreu. L'església és molt maca.
Pel que fa a la meva cara, podreu observar cansament, però sobretot el nas i la cara curtits i tallats pel sol i els llavis bastant inflats també pel sol i el fred, després de quatre dies de caminar pels Andes...
No tot són flors i violes en el meu viatge...

Colibrís a Nasca?!

Aquest és el famós colibrí de Nasca, al desert del sud del Perú. És una de les desenes de figures que la cultura dels nasques va marcar al terrar sorrenc i rocós del desert, segurament com una mena de crida als déus i calendari astronòmic. Si us hi fixeu bé, el dibuix està fet sense "aixecar el llapis del paper"; és una línia contínua. Per què ho van fer així, si seria més fàcil fer línies independents i creuades? Aquest és un dels molts misteris que encara guarden aquestes figures. Un altre misteri. Hi havia colibrís en un desert com aquest, on quasi no hi ha flors (essencial pels colibrís)? També van dibuixar micos, animals marins, un home que sembla un astronauta...

Puerto Viejo...

Aquest petit poblet de la costa caribenya sud de Costa Rica és una preciositat. Si algú vol cumplir el seu somni d'obrir un xiringuito en una platja caribenya, ha de venir aquí. Un poble petit, tranquil, amb turistes però sense ser masses, selva tocant a la platja...
Els dies que hi vaig estar jo la mar estava moguda, però és igual, és super relaxant. Et pots tirar hores escoltant les ones i el soroll del vent al xocar amb les fulles... Ai....

Cascada tica

Per fi puc penjar una foto!! Encara que sigui girada!!
Això que es veu és una preciosa cascada en un parc de Costa Rica. N'està ple, però crec que aquesta era la més bonica, enmig de la selva humida i envoltada de boira o núvols...

Bolívia?? Sí, Bolívia!!

Hola de nou a tothom que segueixi llegint aquest blog amb paciència.
Bolívia no estava previst en el meu itinerari inicial, però després de rebre moltes pressions (o consells, hehehe, gràcies Migdàlia), vaig decidir provar-ho. Per començar no em podia perdre el costat bolivià del llac Titicaca, com ja vaig explicar.
I prop del Titicaca hi ha la capital del país, La Paz, a uns 4.000 metres d'alçada i rodejada de muntanyes nevades de més de 5.000. Hi havia d'anar almenys unes hores i m'hi vaig passar un dia sencer. El destí final era el salar de Uyuni, al sud-oest del país, prop de la frontera amb Xile i Argentina. És el desert salat més gran del món, uns 10.000 kilòmetres cuadrats, un terç de Catalunya. El trajecte de La Paz a Uyuni ha estat el pitjor dels que he fet fins ara i serà difícil de superar. Un autobús de mitja qualitat (d'això no em queixo) però que va trigar unes 12 hores, 9 de les quals per una carretera infernal, sense asfaltar i plena de bots. Va ser impossible dormir, i només el soroll del motor, les suspensions i tot el tremolor feia impossible quasi parlar, concentrar-se en llegir o escoltar música amb auriculars.
Bé, al final la recompensa va valer la pena. Un tour de 3 dies pel salar i llacunes i volcans del voltant fins a creuar la frontera amb Xile.
El salar és una immensa plana coberta de sal blanca, que sembla neu. El sol rellueix al terra i fa que el paisatge sigui molt inhòspit. Hi ha dos hotels construïts amb sal, diverses "illes" de terra ferma sobre la sal... però molt pocs habitants en una zona tant difícil.
L'endemà vam visitar un seguit de llacunes de colors (degut als minerals), on hi havia un munt de flamencs (els ocells que s'aguanten amb una pota, no els ballarins que piquen amb un peu al terra de fusta, hehe). Els paisatges són magnífics: volcans nevats de 6.000 metres sobre planes super àrides a 4.500, formes de roques capricioses, etc.
El tercer dia ens vam llevar abans de l'alba per poder veure bé uns gheisers que hi ha per allà. Notar com la terra està viva, es pot enfonsar als teus peus, veure les bombolles de la lava calenta, sentir la pressió del vapor sortir de les profunditats de la terra... Jo no havia vist mai en directe un gheiser i és una experiència que recomano...
Per descansar vam acabar en uns banys termals amb una llacuna i un volcà de paisatges de fons... insuperable.
Després vam entrar a Xile, per comprovar si és veritat que el d'Atacama és el desert més sec del món. Això ho deixo per un altre dia...

La terra dels inques!!

Ja he travessat la terra dels inques!! He estat a la capital imperial, el Qosq'o (Cusco), el temple més conegut (Machupicchu) i el llac on es va originar tota la cultura (Titikaka).
La ciutat del Cusco és impactant. A més de 3.000 metres d'alçada, la part històrica té forma de puma (un dels tres animals sagrats dels inques, juntament amb el cóndor i la serp). La majoria d'edificis històrics (de l'època colonial espanyola) estan construïts sobre la base dels edificis inques. A més, aquests aguanten millor els terratrèmols que no pas els edificis més moderns edificats pels castellans. Els voltants de la ciutat estan plens de ruïnes de l'època, evidenciant el potencial de la ciutat entre els segles XIV i XVI. Després d'estar dos dies allà, ja t'impregnes de la mitologia inca (les fulles sagrades de la coca, les pedres sagrades que servien de calendari o tenien magnetisme, els elements clau de la religió andina...). No acabaria mai explicant històries, batalletes i llegendes sobre els inques.
Però el millor va ser el camí a peu fins al Machupicchu. Vaig escollir una ruta no tant concorreguda com el camí inca tradicional (amb menys restes arqueològiques, menys turistes, però més naturalesa i indígenes quechues). Durant quatre dies, jo, dues noies alemanyes, el guia, el cuiner i l'arriero (el que portava la mula i el cavall per la manutenció) vam pujar colls de muntanya de quasi 5.000 metres, vam travessar multitud de rius, rieres, rierols i corriols, pedregars, fangars, escales, camins enmig de la selva i tot el que us pogueu imaginar... Va ser, simplement, magnífic. Entremig vam estar en barraques perdudes al mig dels Andes, poblats d'indígenes i banys termals a la llum de la lluna plena. I al cinquè dia va arribar la recompensa a l'esforç de caminar 6-7 hores diàries, llevar-se a trenc d'alba, dormir en tendes de campanya, no dutxar-se i no tenir electricitat... el Machupicchu. Encara que tothom pensa que és un temple sagrat, en part no és així. Tot i que no se sap 100%, es creu que devia ser un laboratori per adaptar certes espècies vegetals a l'altura, tot i que, evidentment, té recintes sagrats i religiosos.
Les vistes, magnífiques, tot i la nuvolada que no ens va deixar en tot el matí. Ja us penjaré fotos...
Ah, dalt de tot de la muntanya més alta de la zona, el Waynapicchu, com no podia ser d'altra manera em vaig trobar una parella de catalanets.
Dos dies després del Machupicchu vaig anar en tren (10 hores memorables) cap a Puno, al costat del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món (és com una quarta part de Catalunya). Va coincidir que estaven celebrant la festa de la Candelera, i ho fan una mica com el Carnaval brasiler: multitud de colles i grups ballant danses tradicionals peruanes i andines amb els seus vestits típics. Fins i tot fan concursos que retransmeten en directe per televisió. És curiós veure la gran diversitat de dibuixos, teles i complements que té cada grup.
Però el millor de la zona han estat les visites a les illes del llac. Primer les illes artificials dels indis Uros. Fetes de canyes, totora, floten i les han d'anar renovant cada pocs anys. Aquests indis, uns 2.000, van fugir fa segles de les envestides de les tribus veïnes més agressives, i es van refugiar al mig del llac. És impressionant veure l'estil de vida que porten.
També he estat en tres illes on la calma és la reina i les presses no es coneixen: Amantaní, Taquile i l'illa del Sol. No hi ha vehicles a motor, només caminants, rucs i llames. El silenci i la tranquil·litat que s'hi respiren són impagables. Les vistes, la gent, tot és temptador per quedar-se allà i desconnectar-se del món modern...
Bé, aquí acaba la meva experiència inca, que suposo que em marcarà tota la vida.
Com que tothom té la seva versió, us dono la direcció del blog d'un amic d'un amic meu que ha estat els últims mesos per Argentina, Bolívia i Perú. Com veureu, ell s'explica molt bé i pot penjar moltes més fotos que jo... És: relaxivida.blogspot.com

Peru: Lima i Nasca

Hola!
Ja soc al Peru, i m'hi passare un meset. En aquest pais no volia anar amb presses com en d'altres, perqué hi ha massa coses diferents per disfrutar. Ara ja soc a Puno, al costat del llac Titicaca i he estat deu dies a Cusco, antiga capital dels inques, incloent cinc dies de travessa per arribar al magnific Machupicchu. Peró aixó ja ho explicaré més endavant.
Els primers dies vaig estar a Lima, una ciutat bastant gran, caótica, sorollosa i moguda. M'havien dit que no m'hi passés gaires dies perqué no valia la pena. La veritat és que no és tan maca com Mexic DF, Guadalajara o Bogotá, pero també val la pena. El centre históric és divertit (ple de gent, venedors, etc.) i fora hi ha parcs, places i barris prou bonics.
Hi vaig estar tres dies fins que vaig sortir cap a Nasca, ciutat al mig del desert costaner del sud del país famosa per les línies gegantines que van marcar a terra els pobladors de la zona fa segles.
Encara hi ha qui creu que són obra d'extraterrestres, peró evidentment tenen una explicació ben logica. Els indígenes nasques depenien molt del clima per les seves collites. Segons les seves creences les pluges i sequeres depenien dels déus. Per saber quan havien de sembrar o recol.lectar feien ofrenes i intentaven conéixer els senyals dels astres. Per aixó se suposa que van intentar crear un calendari astronómic a base de grans figures representatives de la natura (mamifers, aus, animals marins, vegetacio, etc.) polint la pedra del desert.
Per veure-les bé cal sobrevolar les línies i aixo vaig fer, de copilot en una avioneta de 6 places. Millor impossible. Tot i ser de bon matí i no haver esmorzat, tots vam acabar amb l'estómac una mica regirat per les giragonses que feia el pilot per ensenyar-nos millor les diverses figures. Només el vol ja val la pena, i si a sobre veus les línies ja és la ostia.
Després, ja tocant a terra, vam visitar uns cementiris amb mómies de la mateixa cultura nasca. S'han conservat molt bé gracies a la poca humitat de la zona.
Bé, ja seguiré explicant coses de la ruta inca cap al Machupicchu i els indígenes del Titicaca.

catedral de sal

Això és la catedral de sal, prop de Bogotá, a Zipaquirá. Aquesta creu que es veu al fons és impressionant. Està construida formant un efecte òptic. Quan estàs a un centenar de metres sembla petita i en relleu. Quan t'hi acostes, veus que fa més de 18 metres d'alçada, 10 d'amplada i que està foradada a la roca i il·luminada per darrere...
És al·lucinant el treball que devia costar fer tota aquesta nau, comptant a més un recorregut de per les 14 estacions del calvari de Jesucrist fins a la mort...

Vaquers totals

Aquí teniu la demostració del que explicava. Grans prats verds i jo i l'Oriol a cavall. La veritat és que el cavall sobre el que estic muntat en aquesta foto em va fer una mica la guitza, perquè no feia massa cas al que li deia. Però és igual. M'ho vaig passar bé. I després vaig provar dos altres cavalls una mica més obedients...

Colòmbia!!

Els deu dies que vaig estar a Colòmbia, de l'11 al 20 de gener, van ser impressionants. Molt millor del que m'esperava. En un principi no tenia pensat anar a aquest país, sobretot per motius de s eguretat (jo sol no sabria si entrava en zones perilloses o no, i m'havien explicat històries no massa agradables), però també perquè pensava que tot el que podia veure-hi també ho trobaria a d'altres llocs. Però com que el meu cosí Oriol estava per allà aquells dies amb la seva xicota colombiana i tota la família, vaig pensar que no podia perdre l'oportunitat. I ben fet que vaig fer.
Bogotà em va sorprendre gratament. És una ciutat gegant, 8 milions d'habitants, però molt més segura del que es pensa la gent de fora. La violència al país en general i a les grans ciutats en particular ha disminuït molt els últims anys, i la guerrilla i els paramilitars només són un risc en certes zones muntanyoses i selvàtiques. A més, com a Mèxic, hi ha un munt de policies i militars per tot arreu. La ciutat se la podria considerar bastant moderna, comparable en bastants sentits a alguna ciutat europea, i té molts atractius, com arquitectura contemporània molt bona, parcs grans, bonics i ben cuidats, barris de moda i tradicionals i la Candelaria, el barri vell. Manté l'estil colonial i sembla veritablement un poblet, amb casetes blanques, baixetes i amb grans portes de fusta. Just a sobre la Candelaria hi ha un santuari dedicat a la verge de Montserrate (amb e final), que, evidentment, prové de la nostra Moreneta. De fet, és un gran lloc de pelegrinatge per tots els bogoteños i colombians en general i s'hi pot pujar a peu, en funicular o telefèric. Igual que la nostra muntanya de Montserrat!! Ah, i dins l'església, hi ha una capella lateral amb una rèplica exacta de la Moreneta i una senyera! El que passa és que els colombians no saben tota la història de la nostra patrona. Què hi farem... (Per cert, m'he trobat una altra església dedicada a Montserrat prop de Cusco, al Perú).
Fora de la ciutat vaig visitar una catedral de sal. Sí, sí, construida dins d'una mina de sal que encara funciona. És gegant i força curiosa.
Però una de les millors experiències la vaig viure el primer cap de setmana. Amb tota la familia colombiana vam anar a San Martín de los Llanos, unes planes immenses que hi ha a l'oest de les muntanyes que rodegen Bogotà i anant cap a Veneçuela. Són interminables!! Prats, pastures, arbres fruiters i moltes vaques. És la zona ramadera del país, bastant deshabitada i la que subministra carn a la gran capital. El millor és que fan créixer les vaques de la forma més natural, sense granges ni productes d'engreix, alimentant-se només de prats verds. Doncs bé, vam anar a la casa d'un tiet de la Caro, que té una finca per allà. Vam passar tot el dia allà, menjant carn i anant a cavall per hectàrees i hectàrees de prats verds, entre vaques. Vam fer d'autèntics cowboys, tancant vaques en un determinat prat o separant-ne algunes de la resta del ramat. Va ser genial!! Podíem fer anar els cavalls per on volguessim, amunt i avall corrent com esperitats...
Gràcies Oriol, Caro i tota la resta de la familia!!

Costa Rica, pura vida!

Això és el que diuen els ticos, els habitants de Costa Rica. T'ho diuen per desitjar-te sort, bon camí, que et vagi tot molt bé. Però és que aquí la vida és pura vida... La natura es va encapritxar de Costa Rica i li va donar gairebé tots els paisatges possibles: volcans, muntanyes, rius, llacs, boscos, selva humida, aiguamolls, plantacions (cacau, cafè, bananes), etc... Platges impressionants al Carib i diuen que encara millors al Pacífic (no les he pogut veure). En un país d'uns 50.000 km quadrats (com Extremadura i una mica més que Catalunya) hi viuen 3,5 milions de ticos i 1,5 de nicaragüencs immigrats i treballant en les feines més dures i mal pagades del camp. Recordeu que Costa Rica és un dels països més rics, o menys pobres, de la zona, molt pacífic i sense massa problemes socials. Per això els veïns de la zona vénen a treballar aquí en comptes de marxar a Europa o els EUA.
En un país bastant petit, on les distàncies es recorren força ràpid, si no fos per les males carreteres, vas creuant paisatges diferents constantment... En uns deu dies he visitat la capital, San José, que no té res de l'altre món; els volcans encara actius Poás i Arenal (estava núvol els dos dies i no els vam disfrutar); unes aigües termals escalfades pel volcà Arenal (banyant-me sota la pluja tèbia tropical); plantacions de cafè i plàtans (amb les corresponents factories per tractar el cafè i preparar els plàtans); les cascades de La Paz (molt boniques), el papallonari més gran d'Amèrica Central, un colibrirari (ple de colibrís, hehehe), un serpentari, un granotari; el riu Sarapiquí, amb les riberes plenes d'ocells, micos, iguanes; el riu Pacuare, baixant en rafting entre congostos i paisatges maquíssims; el poblet caribeny-jamaicà de Puerto Viejo (super relaxant i desestressant); i el parc nacional de Tortuguero (del millor que he vist mai).
Per dir alguna cosa dels ticos, diré que són bastant senzills, et mostren el que tenen però tampoc en presumeixen tant com podrien. Tenen una manera de fer i de parlar que em recorda una mica als cubans i sobretot els guies són un pou de sapiència i coneixement transversal del país (semblen biòlegs, geòlegs, economistes i historiadors alhora).

Bé, ja penjaré fotos. Només un consell. No us perdeu Costa Rica. Jo vull tornar-hi i visitar la part del Pacífic.

PD. Gràcies als que ja havíeu estat a Costa Rica i em vau recomanar visitar el Tortuguero. No ho oblidaré mai. Encara que no era època d'ous, el paisatge i la resta d'animals van valdre molt la pena. I l'hotel, una cabanyeta enmig de la selva, ha sigut el millor allotjament desque vaig deixar casa meva.

Moure's amunt i avall

Una de les coses que faig més durant aquest meu viatge és precisament viatjar, amunt i avall. I per tant, passo bastantes hores buscant transport, reservant, comprant, fent cues, esperant a les estacions i viatjant...
De moment (fins a Perú) he agafat vuit avions i he estat en nou aeroports diferents, a Miami tres vegades!! Els principals maldecaps són en la immigració dels EUA. Des del 21 de novembre he entrat al país 4 vegades (en arribar a Chicago, la reentrada des del Canadà i les dues escales a Miami per anar a Costa Rica i Colòmbia). Ja us deveu imaginar que hi ha unes cues de mil dimonis per la paranoia antiterrorista i els paios em miren bastant amb lupa, em fan preguntes, etc... A l'aeroport de Miami fins i tot les dones de la neteja em saluden pel nom de pila, hehehe. M'hi he passat unes quantes hores, passejant amunt i avall, esperant, fent cues, etc... Una de les coses curioses quan factures la maleta als EUA és que la cinta que hi ha al costat del mostrador de facturació no transporta res. Et foten la cinta i et diuen que portis tu mateix la bossa a una altra sala on l'inspeccionaran i la carregaran a l'avió. I en les escales que he fet a Miami, he hagut de portar jo la meva bossa des d'una porta a l'altra perquè els senyorets no tinguin tanta feina. Ah, i tot això havent de pagar pels carretons. I jo em pregunto: de què serveixen les taxes aeroportuàries si la feina la fas tu?
Fora dels aeroports, per terra, només als Estats Units i Canadà vaig fer uns 3.000 kilòmetres. I comptant els transports urbans i interurbans he anat en autobús de 50 places, de 25, midibus de 15 places, minibus de 10 ('colectivos' els deien a Morelia i Patzcuaro), furgoneta de 12 places, cotxe privat i cotxe oficial (senador mexicà), al maleter descobert d'una camioneta pick-up (tipus ranchera nordamericana), taxi (incloent el típic Volkswagen Escarabat verd al DF), tramvia (Boston), Metro, tren lleguer i elevat, funicular, tren i bicicleta (Miami, Mèxic DF i Puerto Viejo-Costa Rica). Em va faltar pujar als troley-busos del DF. Als trens m'hi dec haver passat unes 45 hores (comptant les quasi 24 hores del Washington-Miami sense parar, i les 15 del Chicago-Toronto parant a Buffalo durant 5 hores). En autobús interurbà també he passat almenys dues nits (Montreal-Boston i Vallarta-DF). Aquí és on he tingut les millors experiències. Per exemple, en el trajecte de 75 minuts del DF a Cuernavaca, la companyia de bus, suposadament de luxe, posa una peli que dura més que el trajecte. Per tant, em vaig quedar amb les ganes de veure el final de 2 pelis!! Anant a Guadalajara vaig anar en una companyia de luxe de veritat, amb només 24 places en un autocar de 50. Seients com si fos primera classe en un avió, snack per sopar, diversos canals de so i diverses pel·lícules senceres! Ara, les carreteres mexicanes tenen el petit defecte que cada dos per tres hi ha bandes d'aquestes per frenar els cotxes. A Catalunya fan com a molt 10 centímetres d'alt, doncs a Mèxic fan quasi un pam, i els paios, per no carregar-se la suspensió, frenen de 120 a 10 km/h en 50 metres!! A Costa Rica he anat en furgonetes de luxe (amb reposacaps, reposabraços, aire condicionat, però en carreteres demencials amb forats de quasi dos pams de fons!! Als EUA condueixen amb el cul. Per començar sempre tenen una mà ocupada al mòbil, la coca-cola, l'entrepà o espantant mussaranyes per la finestra. L'altra mà intenta controlar el volant. No saben aparcar en línia entre dos cotxes. Com que sempre tenen un munt d'espai o parking propi, quan han de calcular l'espai que tenen entre dos cotxes tenen grans problemes.
Les parades d'autobús i tren són bastant curioses en alguns llocs. Per exemple, l'estació de tren de Miami, la última de Florida, sembla un baixador d'un poble de mala mort. La de Caldes de Malavella té més serveis que la de Miami!! No surt ni als mapes i està als afores de la ciutat. A la porta hi ha com a molt tres taxis esperant i passen dos autobusos cada 20 minuts. Jo calculo que cada dia paren una mitjana de 3 trens en aquesta estació. Una cosa semblant passava a Buffalo. Les estacions d'autobús són més mogudes i interessants. Al DF n'hi ha quatre, una per cada punt cardinal. Però atenció, no tots els busos que van cap al sud, surten de l'estació del sud!! Ho has de preguntar. Quan ets allà no pares de sentir una veu repetitiva i cansadora que avisa que la grua retirarà els cotxes que obstruccionen l'entrada. Que pesats!! A Limón, Costa Rica, totes les companyies paren en una estació menys una. Jo venia justament de Puerto Viejo en aquesta i havia de canviar a una altra companyia que sí que parava a l'estació principal... (llei de Murphy, en diuen).
A Lima, els taxis no paren de pitar per alertar als potencials clients. Fan molt mal de cap. Ah, i els autobusos i minibusos, tenen un copilot que va cridant el trajecte i intenta captar clients. És demencial!!!
Per aigua (mar, rius, llacs, canals) també he viatjat, però sempre tornant al punt de partida; he anat en barques de 10, 20 i 50 places, més o menys, impulsades per motors o rems (tipus góndola veneciana).
Bé, no explico més, seria interminable. Això donaria per un llibre sencer...

Guanajuato

Guanajuato, ciutat mitjana, capital de l'estat del mateix nom, a 3-4 hores al nord del DF.

Aquí va tenir lloc una de les primeres batalles de la guerra d'independència de Mèxic respecte Espanya. La ciutat és molt pintoresca, plena de colors, carrerons molt ben guarnits i conservats, mines i carrers excavats a les muntanyes. A més, té una rica tradició en llegendes, ja que el subsòl de la zona fa que els cadàvers dels cementiris no es podreixin, sinó que es momifiquen... De fet hi han rodat diverses pel·lícules de por de sèrie B mexicana...
També és coneguda per la important activitat cultural, amb el festival cervantí com a principal motor. Hi arriben espectacles culturals de tot el món, que omplen la ciutat de festa durant el mes d'abril. Aquest festival, basat inicialment en els 'entremeses' de Cervantes, va ser fundat pel tiet-avi del meu amic de León, que fins i tot té una estàtua de bronze en una plaça.

Es compra i ven de tot

A Mèxic, un dels principals motors de l'economia interna és el comerç. A part del petroli, el turisme i el que envien els emigrants a les seves families, que permeten l'entrada de diners de fora, quasi tot està centrat en el comerç. Hi ha molt consum, encara que de petites coses, i per Nadal això encara es nota més.
De Cuernavaca us podria jardins molt ben cuidats, parcs molt bonics, salts d'aigua, gorges, etc., però una de les coses que em va cridar l'atenció va ser aquest cartell penjat en un pal elèctric d'un barri força humil. Ofereix comprar accions de Telmex, la Telefónica mexicana. No sé, em va sorprendre que la gent que vol comprar accions s'anunciï pel carrer d'aquesta manera...

Així és com era DF fa 600 anys

Això és una maqueta de la zona ara coneguda com Templo Mayor, just al costat de la catedral, el Zócalo i el Palacio Nacional. Abans que arribés Hernán Cortés, els mexicas (cultura que dominava la zona llavors) havien construit aquesta ciutat sobre una illa enmig d'un llac, ara quasi sec, que ocupava el fons de la vall que avui ocupa el DF. Es veu molt bé l'estructura ordenada, amb eixos perpendiculars i amb cada edifici o zona amb funcions diferenciades. Penseu que en la mateixa època la capital d'Espanya era Toledo, amb carrers estrets, bruts, pudents... Qui eren els que s'havien de civilitzar?

Bufff!!!

Buff, buff, buff... Vista de la piràmide del Sol desde la piràmide de la Lluna de Teotihuacán!!
Poc puc explicar. Hi heu d'anar. Juntament amb la de Chitzen-Itzá, al Yucatán (prop de Cancún i la Riviera Maya) són les piràmides més altes que queden a tot Mèxic. Aquestes es van construir cap al segle V dC i no se sap perquè la civilització que les va construir va desaparèixer cap al segle X. La ciutat era imponent: quasi 300.000 habitants en la seva millor època. El passeig principal, l'avinguda dels Morts, feia més de 4 kilòmetres, i encara no està tot excavat. Les dues piràmides dominen la vall de l'entorn i segurament els sacerdots de l'època tenien molt poder de convicció perquè van ser construïdes pel poble de forma voluntària, sense esclaus.
Pujar a dalt cansa una mica, però el petit esforç té una gran recompensa...

PD. Tinc més fotos del lloc, però tampoc vull cansar. Si algú està molt interessat que m'ho digui i les envio per mail, ok?

Pastorela = pastorets

Això és el quadre final d'una 'Pastorela'. En aquest cas, aquests actors anaven en processó amb música i cançons per un dels principals parcs del DF i de tant en tant es paraven per fer-se una foto que representava cada escena.

En la seva versió original, com una que vaig veure en un barri dels afores de la ciutat, és una representació del naixement de Jesús, molt divertida i molt semblant als nostres Pastorets. Però la diferència és que l'acció sembla que estigui passant al Mèxic de fa 200-300 anys, i no a Judea fa 2.000 anys. Els personatges van vestits de mexicans i el llenguatge i referències històriques que fan servir no són les de l'època de Jesús. De fet, aquest tipus d'obra va néixer de la voluntat dels monjos espanyols que volien evangelitzar els indígenes. Per fer-los-ho fàcil van barrejar conceptes catòlics i indígenes i van simplificar l'acció. Per exemple, un dels personatges principals, l'arcàngel Sant Miquel, va mig vestit d'àngel i de general romà!!

L'acció i les peripècies dels pastors amb els dimonis per arribar al naixement de Jesús són molt divertides, i de fet Jesús, Maria i Josep quasi ni apareixen fins al final.

Mèxic, Zócalo, gent...

Primera foto quan vaig arribar a Mèxic. La plaza del Zócalo del DF. Era època prenadalenca, 15 de desembre, i hi havia gent per tot arreu. La figura grossa que es veu en segon pla, en forma d'estrella, és una 'piñata', i és molt tradicional allà per aquestes dates. Canten unes cançons i els nens les trenquen amb pals per rebre regals. Aquesta que es veu és gegant, i és de les poques decoracions nadalenques que hi havia pels carrers de tota la ciutat. De fet, cada casa o comerç ha de decorar el seu tros de carrer si vol que tingui ambient nadalenc. L'ajuntament només es preocupa de la plaça principal. Una pena...
Però la plaça igualment impressiona per la seva grandària (crec que és la segona o tercera més gran del món, darrere Sant Pere del Vaticà i Tiananmen a Beijing. Hi ha manifestacions, venedors ambulants de tot, gent passejant, turistes, policies...