Peru: Lima i Nasca
Hola!
Ja soc al Peru, i m'hi passare un meset. En aquest pais no volia anar amb presses com en d'altres, perqué hi ha massa coses diferents per disfrutar. Ara ja soc a Puno, al costat del llac Titicaca i he estat deu dies a Cusco, antiga capital dels inques, incloent cinc dies de travessa per arribar al magnific Machupicchu. Peró aixó ja ho explicaré més endavant.
Els primers dies vaig estar a Lima, una ciutat bastant gran, caótica, sorollosa i moguda. M'havien dit que no m'hi passés gaires dies perqué no valia la pena. La veritat és que no és tan maca com Mexic DF, Guadalajara o Bogotá, pero també val la pena. El centre históric és divertit (ple de gent, venedors, etc.) i fora hi ha parcs, places i barris prou bonics.
Hi vaig estar tres dies fins que vaig sortir cap a Nasca, ciutat al mig del desert costaner del sud del país famosa per les línies gegantines que van marcar a terra els pobladors de la zona fa segles.
Encara hi ha qui creu que són obra d'extraterrestres, peró evidentment tenen una explicació ben logica. Els indígenes nasques depenien molt del clima per les seves collites. Segons les seves creences les pluges i sequeres depenien dels déus. Per saber quan havien de sembrar o recol.lectar feien ofrenes i intentaven conéixer els senyals dels astres. Per aixó se suposa que van intentar crear un calendari astronómic a base de grans figures representatives de la natura (mamifers, aus, animals marins, vegetacio, etc.) polint la pedra del desert.
Per veure-les bé cal sobrevolar les línies i aixo vaig fer, de copilot en una avioneta de 6 places. Millor impossible. Tot i ser de bon matí i no haver esmorzat, tots vam acabar amb l'estómac una mica regirat per les giragonses que feia el pilot per ensenyar-nos millor les diverses figures. Només el vol ja val la pena, i si a sobre veus les línies ja és la ostia.
Després, ja tocant a terra, vam visitar uns cementiris amb mómies de la mateixa cultura nasca. S'han conservat molt bé gracies a la poca humitat de la zona.
Bé, ja seguiré explicant coses de la ruta inca cap al Machupicchu i els indígenes del Titicaca.
Ja soc al Peru, i m'hi passare un meset. En aquest pais no volia anar amb presses com en d'altres, perqué hi ha massa coses diferents per disfrutar. Ara ja soc a Puno, al costat del llac Titicaca i he estat deu dies a Cusco, antiga capital dels inques, incloent cinc dies de travessa per arribar al magnific Machupicchu. Peró aixó ja ho explicaré més endavant.
Els primers dies vaig estar a Lima, una ciutat bastant gran, caótica, sorollosa i moguda. M'havien dit que no m'hi passés gaires dies perqué no valia la pena. La veritat és que no és tan maca com Mexic DF, Guadalajara o Bogotá, pero també val la pena. El centre históric és divertit (ple de gent, venedors, etc.) i fora hi ha parcs, places i barris prou bonics.
Hi vaig estar tres dies fins que vaig sortir cap a Nasca, ciutat al mig del desert costaner del sud del país famosa per les línies gegantines que van marcar a terra els pobladors de la zona fa segles.
Encara hi ha qui creu que són obra d'extraterrestres, peró evidentment tenen una explicació ben logica. Els indígenes nasques depenien molt del clima per les seves collites. Segons les seves creences les pluges i sequeres depenien dels déus. Per saber quan havien de sembrar o recol.lectar feien ofrenes i intentaven conéixer els senyals dels astres. Per aixó se suposa que van intentar crear un calendari astronómic a base de grans figures representatives de la natura (mamifers, aus, animals marins, vegetacio, etc.) polint la pedra del desert.
Per veure-les bé cal sobrevolar les línies i aixo vaig fer, de copilot en una avioneta de 6 places. Millor impossible. Tot i ser de bon matí i no haver esmorzat, tots vam acabar amb l'estómac una mica regirat per les giragonses que feia el pilot per ensenyar-nos millor les diverses figures. Només el vol ja val la pena, i si a sobre veus les línies ja és la ostia.
Després, ja tocant a terra, vam visitar uns cementiris amb mómies de la mateixa cultura nasca. S'han conservat molt bé gracies a la poca humitat de la zona.
Bé, ja seguiré explicant coses de la ruta inca cap al Machupicchu i els indígenes del Titicaca.

3 Comments:
ei pol! ja veig que el viatge està valent la pena.
el meu pare va viure 7 anys al perú quan era petit (a Lima concertament, tot i que a una zona molt molt pija, lluny de venedors ambulant...). m'ha dit que val la pena anar a la selva, tot i que segurament ja comptaves fer-ho.
endavant!
Aina.
By
Anónimo, at jueves, febrero 08, 2007 4:28:00 p. m.
Déu ni do! Quina passada Pol, quina enveja.... M'he quedat sense paraules. Que guapo. Disfruta-ho a tope.
By
Eva, at jueves, febrero 08, 2007 8:24:00 p. m.
Ostres Aina, a la selva peruana tropical no hi comptava pas anar. M'agradaria molt, però vaig pensar que amb la que havia vist a Costa Rica, la que vaig veure en el camí al Machupicchu (selva alta o 'nublada') i la que potser veig al Brasil ja en tindria prou.
Al Perú preferia veure coses irrepetibles com Nasca, Machupicchu, Titikaka o el canyó del Colca, el 2n. més profund del món.
By
Pol Solà 7è-3a, at viernes, febrero 09, 2007 8:54:00 p. m.
Publicar un comentario
<< Home