La terra dels inques!!

Ja he travessat la terra dels inques!! He estat a la capital imperial, el Qosq'o (Cusco), el temple més conegut (Machupicchu) i el llac on es va originar tota la cultura (Titikaka).
La ciutat del Cusco és impactant. A més de 3.000 metres d'alçada, la part històrica té forma de puma (un dels tres animals sagrats dels inques, juntament amb el cóndor i la serp). La majoria d'edificis històrics (de l'època colonial espanyola) estan construïts sobre la base dels edificis inques. A més, aquests aguanten millor els terratrèmols que no pas els edificis més moderns edificats pels castellans. Els voltants de la ciutat estan plens de ruïnes de l'època, evidenciant el potencial de la ciutat entre els segles XIV i XVI. Després d'estar dos dies allà, ja t'impregnes de la mitologia inca (les fulles sagrades de la coca, les pedres sagrades que servien de calendari o tenien magnetisme, els elements clau de la religió andina...). No acabaria mai explicant històries, batalletes i llegendes sobre els inques.
Però el millor va ser el camí a peu fins al Machupicchu. Vaig escollir una ruta no tant concorreguda com el camí inca tradicional (amb menys restes arqueològiques, menys turistes, però més naturalesa i indígenes quechues). Durant quatre dies, jo, dues noies alemanyes, el guia, el cuiner i l'arriero (el que portava la mula i el cavall per la manutenció) vam pujar colls de muntanya de quasi 5.000 metres, vam travessar multitud de rius, rieres, rierols i corriols, pedregars, fangars, escales, camins enmig de la selva i tot el que us pogueu imaginar... Va ser, simplement, magnífic. Entremig vam estar en barraques perdudes al mig dels Andes, poblats d'indígenes i banys termals a la llum de la lluna plena. I al cinquè dia va arribar la recompensa a l'esforç de caminar 6-7 hores diàries, llevar-se a trenc d'alba, dormir en tendes de campanya, no dutxar-se i no tenir electricitat... el Machupicchu. Encara que tothom pensa que és un temple sagrat, en part no és així. Tot i que no se sap 100%, es creu que devia ser un laboratori per adaptar certes espècies vegetals a l'altura, tot i que, evidentment, té recintes sagrats i religiosos.
Les vistes, magnífiques, tot i la nuvolada que no ens va deixar en tot el matí. Ja us penjaré fotos...
Ah, dalt de tot de la muntanya més alta de la zona, el Waynapicchu, com no podia ser d'altra manera em vaig trobar una parella de catalanets.
Dos dies després del Machupicchu vaig anar en tren (10 hores memorables) cap a Puno, al costat del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món (és com una quarta part de Catalunya). Va coincidir que estaven celebrant la festa de la Candelera, i ho fan una mica com el Carnaval brasiler: multitud de colles i grups ballant danses tradicionals peruanes i andines amb els seus vestits típics. Fins i tot fan concursos que retransmeten en directe per televisió. És curiós veure la gran diversitat de dibuixos, teles i complements que té cada grup.
Però el millor de la zona han estat les visites a les illes del llac. Primer les illes artificials dels indis Uros. Fetes de canyes, totora, floten i les han d'anar renovant cada pocs anys. Aquests indis, uns 2.000, van fugir fa segles de les envestides de les tribus veïnes més agressives, i es van refugiar al mig del llac. És impressionant veure l'estil de vida que porten.
També he estat en tres illes on la calma és la reina i les presses no es coneixen: Amantaní, Taquile i l'illa del Sol. No hi ha vehicles a motor, només caminants, rucs i llames. El silenci i la tranquil·litat que s'hi respiren són impagables. Les vistes, la gent, tot és temptador per quedar-se allà i desconnectar-se del món modern...
Bé, aquí acaba la meva experiència inca, que suposo que em marcarà tota la vida.
Com que tothom té la seva versió, us dono la direcció del blog d'un amic d'un amic meu que ha estat els últims mesos per Argentina, Bolívia i Perú. Com veureu, ell s'explica molt bé i pot penjar moltes més fotos que jo... És: relaxivida.blogspot.com