Un deute pendent amb Atacama

Un dels primers textos que ens van fer llegir en anglès a la meva escola era sobre el llac Titicaca i el desert d'Atacama. Jo llavors devia fer 3r d'EGB i no coneixia aquests dos llocs. Sempre havia tingut ganes d'anar-hi, i ara puc dir que he estat als dos llocs.
El desert d'Atacama sembla un desert normal desde lluny, però un cop hi entres sorprèn. Jo no he estat en gaires deserts, però crec que n'hi ha pocs com aquest: canyons, penyasegats i valls impossibles de dissenyar per qualsevol arquitecte, sorra i roques de mil colors, fins i tot muntanyes que "parlen" (la sal de dins les roques cruixeix amb els canvis de temperatura)...
Dins del desert, ben a prop del poblet turístic de San Pedro de Atacama, hi ha la Vall de la Lluna, la vall de la mort, mines i grutes de sal, dunes impressionants, un "amfiteatre" natural...
Caminar per allà i no sentir res de res fins i tot espanta una mica. Però és un regal per la vista. Sobretot la posta de sol que fa que mirant en 360º es puguin veure desenes de tons diferents en la sorra i les roques. De veritat, val molt la pena.
Ara, el mite de que és el desert més sec del món també crec que és veritat. Només obrir la boca se t'assequen la llengua i la gola. Jo normalment no bec molta aigua, però aquella tarda en vaig veure uns dos litres en poc més de dues hores.
Bé, res més. No he estat al sud de Xile, però crec que entre la Patagonia xilena i el desert d'Atacama es pot considerar que s'ha fet una visita completa a aquest país que fa més de 4.000 kilòmetres de longitud per uns 200-300 d'amplada.