Carnaval a Rio!!!

Oi!! (Com diuen els brasileiros) Després d'alguns tràmits vaig poder canviar un vol per arribar a temps al Carnaval més famós del món. I va valer la pena. Només arribar diumenge a la tarda ja vaig poder comprovar que tota la ciutat estava mig deserta excepte els llocs on hi havia rues pel carrer. Aquella mateixa nit i la de dilluns vaig anar al famós Sambódromo a comprobar el nivell de les Escoles de Samba, hehehe.
En una mena de circ romà, amb dues mega graderies (en total unes 80.000 persones) col.locades una davant de l'altra, separades uns 50 metres i al llarg d'uns 800 metres, passen 6 o 7 escoles de samba, durant hora i mitja cadascuna i amb uns 3.000-4.000 ballarins i ballarines. Gegantí tot. La rua comença a les 9 de la nit i acaba cap a les 5-6 de la matinada. Jo, lamentablement estava rebentat i no vaig poder aguantar fins al final. El millor és que, tot i les graderies, durant quasi tota l'estona estan drets, ballant i cantant. Són superherois els carioques. Jo no sé què mengen (feijoada i sucs tropicals, crec) però aguanten com no hagi vist mai. L'horari mitjà d'aquesta gent durant els dies de Carnavals (básicament de dijous gras a la nit de dimarts a dimecres de cendra) és anar a algun barri històric, al centre o al costat de les platges (Ipanema, Copacabana, Botafogo, Flamengo, etc.) a la tarda i veure passar algún "bloco", tipus Carlinhos Brown peró més petit. Ballar unes horetes, sopar i anar al Sambódromo, dins o fora (la festa quasi és la mateixa, hehehe), fins que surt el sol. Després, anar a dormir fins l'endemà que torna a començar la rutina(!).
Jo no vaig poder seguir aquest ritme, però ho vaig intentar. Entremig vaig visitar quatre cosetes, les platges i l'estadi de Maracana!! Impressiona. Me l'imaginava més gran, la veritat, però tot i així no m'agradaria jugar-hi com a equip visitant ple de carioques bojos cridant!!
Bé, un altre dia ja seguiré explicant. Siau.

Altre cop a Perú: el Colca!

Altre cop dins del Perú vaig visitar el canyó del riu Colca. Diuen, tot i les polèmiques entre experts, que és el segon més profund del món, després d'un altre canyó molt proper però molt més inaccessible, el del Cotahuasi, que fa uns 3.300 metres de profunditat. El del Colca en fa "només" 3.200, però el punt més alt està situat a uns 5.000 metres sobre el nivell del mar. El Gran Canyó del Colorado, és el tercer del món, i medeix uns 2.000 metres de profunditat.
La veritat és que estar al caire del precipici emociona, veure que no hi ha res a sota fins a més de 3.000 metres. M'hagués agradat molt baixar fins allà al fons, però petites seqüeles encara del camí inca van impedir funcionar correctament el meu genoll.
Una de les atraccions del canyó es veure volar cóndors. Doncs no vam tenir massa sort, perquè només en vam veure un, de lluny i sense volar gaire. Però veient fotos, és majestuós el planejar lent d'aquest ocellot de 3 metres d'amplada a centenars de metres sobre les vores del canyó i a mil.lers de metres sobre el riu. Simplement caldria tornar-hi només per veure'l.

Arequipa. La ciutat d'Arequipa, la segona més important del país mereix un apartat propi. És una ciutat preciosa, sobretot al centre. Està envoltada de volcans nevats d'uns 3.000 metres d'alçada i els principals edificis histórics, de l'època colonial espanyola, estan construïts amb els anomenats "sillares", grans blocs de pedra blanca, com marbre, procedents de les pedreres de les rodalies i els volcans. Els edificis en si mateixos són macos, però fets de pedra blanca encara els hi donen un toc més especial, suposo com la ciutat de Carrara, a Itàlia. Entre els que destaquen hi ha el convent de Santa Catalina. És un convent de monges de clausura, però està fet com una fortalesa o petita ciutat. Té multitud de carrers, places i racons, com un laberint. Molt ben cuidat i conservat. Un s'hi podria estar hores i hores passejant, llegint o reflexionant sobre les diferències entre el món exterior i el que hi ha allà dins d'aquells murs.
Ah, una curiositat. Vaig arribar a la ciutat el dimecres 14 de febrer, Sant Valentí. Al principi no hi queia i em preguntava què feia tanta gent al carrer amb globus vermells i comprant de tot. Després m'ho van explicar. Al Perú no és ben bé el dia dels enamorats si no el de l'Amistat, i per això es poden veure moltes colles d'amics junts anant de compres, bars o festa. És curiós de veure...

Un deute pendent amb Atacama

Un dels primers textos que ens van fer llegir en anglès a la meva escola era sobre el llac Titicaca i el desert d'Atacama. Jo llavors devia fer 3r d'EGB i no coneixia aquests dos llocs. Sempre havia tingut ganes d'anar-hi, i ara puc dir que he estat als dos llocs.
El desert d'Atacama sembla un desert normal desde lluny, però un cop hi entres sorprèn. Jo no he estat en gaires deserts, però crec que n'hi ha pocs com aquest: canyons, penyasegats i valls impossibles de dissenyar per qualsevol arquitecte, sorra i roques de mil colors, fins i tot muntanyes que "parlen" (la sal de dins les roques cruixeix amb els canvis de temperatura)...
Dins del desert, ben a prop del poblet turístic de San Pedro de Atacama, hi ha la Vall de la Lluna, la vall de la mort, mines i grutes de sal, dunes impressionants, un "amfiteatre" natural...
Caminar per allà i no sentir res de res fins i tot espanta una mica. Però és un regal per la vista. Sobretot la posta de sol que fa que mirant en 360º es puguin veure desenes de tons diferents en la sorra i les roques. De veritat, val molt la pena.
Ara, el mite de que és el desert més sec del món també crec que és veritat. Només obrir la boca se t'assequen la llengua i la gola. Jo normalment no bec molta aigua, però aquella tarda en vaig veure uns dos litres en poc més de dues hores.
Bé, res més. No he estat al sud de Xile, però crec que entre la Patagonia xilena i el desert d'Atacama es pot considerar que s'ha fet una visita completa a aquest país que fa més de 4.000 kilòmetres de longitud per uns 200-300 d'amplada.

Més mitjans de transport...

Un dels últims trams del camí va ser un llarg i interminable caminar per les vies del tren. Encara que no ho sembli és molt pesat anar posant un peu i l'altre sobre les travesses de la via. Els peus i les cames ja no donaven per més...

Mitjans de transport...

Un dels moments més divertits del trajecte va ser travessar aquest riu, el quart dia, mitjançant una cistella penjant d'un cable. Sembla que no hagi de ser segur, però els del lloc no tenien cap problema per anar passant ells i paquets d'un costat a l'altre...

2a. nit a Challuay

La segona nit del camí la vam passar, en tendes evidentment, en un poblat d'indígenes al mig de la selva. Va ser maco compartir amb ells les seves experiències i formes de vida.
Aquí la temperatura ja era més benèvola amb nosaltres.

Vigila!!

Tarda del segon dia del camí inca. Després de passar el coll del Salkantay, va començar una llarga baixada cap a la selva, plena de rierols i camins de fang. En la foto, l'Imke, una de les dues noies alemanyes amb qui vaig compartir penes i glòries, travessant una de les múltiples cascades. Ja us dic que amb una motxilla d'uns 10-12 kilos a l'esquena, fang a les botes i cansament, no és fàcil...

Camí inca!!

Me n'oblidava!! Volia posar-vos diverses fotos del camí de quatre dies fins al Machupicchu. No és el camí tradicional, amb moltes escales i ruïnes inques. El que vaig fer jo és més muntanyós, molt més verge, natural, amb menys turistes i més en contacte amb els indígenes. No dic que sigui millor, però és diferent...
La foto és de les dues tendes plantades la primera nit just a sota del pic de l'Umantay (que no es veu del tot), de més de 6.000 metres. Fotia un fred que pelava...

Illa del sol

Des d'una de les finestres del palau inca anomenat el laberint, a l'illa del sol del Titicaca, es tenen magnífiques vistes del llac i les seves illes. El palau està col·locat en la vessant d'una de les muntanyes de la illa, com si estigués a punt de caure a l'aigua. Aquests inques en sabien de col·locar palaus...

Amantaní

Illa d'Amantaní, al llac Titicaca. La vista és desde quasi la part més alta de l'illa, en unes ruïnes inques que hi ha. El joc de colors entre l'aigua, el cel i les diverses illes és espectacular. Senzillament t'hi quedaries hores mirant. Llàstima que al Perú el sol s'amaga a les 6 de la tarda!!

Com viu aquesta gent!!

Illa dels Uros, enmig del Titicaca i a pocs quilòmetres de Puno. Aquests indis fugien de les tribus rivals i van acabar creant les seves pròpies illes. Sembla impossible la vida aquí, però és ben real i bonica fins i tot. El terra és flonjo com un matalàs d'aigua i quasi tot el que necessiten ho treuen de la totora, aquesta espècie de palla que es veu a la foto...

Carnaval al Titicaca!!

Això és Puno, la ciutat més important al costat peruà del llac Titicaca. Va coincidir que hi vaig arribar just els dies que celebraven la seva festa més important de l'any, La Candelera. És una espècie de Carnaval, on s'agrupen un munt de colles folclòriques de tota la regió, amb els seus vestits, música i balls típics. Diuen que Puno és la capital del folklore peruà i sudamericà. Doncs, pot ser. Hi ha un munt de gent de tot arreu. Peruans de la resta del país vénen aquests dies per ajuntar-se en alguna colla i ballar sense parar. La festa dura unes dues setmanes, durant les quals hi ha diversos concursos (es valora vestits, coreografies, músiques, etc.) i rues pels principals carrers de la ciutat.
Molt curiós veure la gran varietat de vestits que poden arribar a haver-hi en barris de la mateixa ciutat o en minipoblets a tocar els uns dels altres...

Més buffff....

Això que es veu és exactament un dels llocs més importants del complex del Machupicchu. A part de les zones més sagrades, aquestes terraces, típic sistema inca per aprofitar les vessants de les muntanyes pels cultius, funcionaven com a laboratori per aclimatar diverses espècies vegetals a l'alçada. Cal recordar, que encara que no ho sembli, la capital de l'imperi inca, Qosq'o, es troba a bastanta més alçada que el Machupicchu.
En la foto, a dalt de tot, es pot mig observar el punt de vigilància de tot el conjunt. Se li diu la cabanya del vigilant. De fet, però, a l'estiu, o sigui ara, és temporada de pluja, i els núvols són ben presents al lloc. Per tant, no sé pas què podia vigilar el tio que hi havia dins d'aquella barraca, perquè molt sovint no es veu un burro a quatre passes!! Però bé, suposo que la vista en dies clars també devia ser maca, hehehe.

Buffffff...

No m'agrada posar les fotos típiques dels llocs on vaig i que tothom ja ha vist... però en aquest cas (i algun altre) faré una excepció. Aquesta és la primera vista que vaig tenir del Machupicchu a primera hora del matí quan vaig entrar al recinte. De fet, té un aire diferent al de les fotos més famoses. Els núvols baixos (bé, estem a uns 2.500 metres sobre el nivell del mar) li donen al lloc un aire misteriós. Aquesta era la vista que recompensava l'esforç de quatre dies de motxilla a l'esquena i fang a les botes.
La veritat és que les ruïnes són maques, però el que més impressiona és el lloc on van construir tot això. Sort que els conquistadors castellans no ho van trobar!!
Només puc dir-vos una cosa més. HI HEU D'ANAR!!

Quina cara!!

No m'agrada massa fer-me fotos i menys penjar-les al blog, però crec que aquesta s'havia de posar. És una foto a la plaça de Armas, la principal, de Cusco, just el dia després de pujar al Machupicchu. Al fons es veu la basílica dels Jesuïtes, molt poderosos al Perú i a tot Sudamèrica fins que els reis espanyols els van expulsar de tot arreu. L'església és molt maca.
Pel que fa a la meva cara, podreu observar cansament, però sobretot el nas i la cara curtits i tallats pel sol i els llavis bastant inflats també pel sol i el fred, després de quatre dies de caminar pels Andes...
No tot són flors i violes en el meu viatge...

Colibrís a Nasca?!

Aquest és el famós colibrí de Nasca, al desert del sud del Perú. És una de les desenes de figures que la cultura dels nasques va marcar al terrar sorrenc i rocós del desert, segurament com una mena de crida als déus i calendari astronòmic. Si us hi fixeu bé, el dibuix està fet sense "aixecar el llapis del paper"; és una línia contínua. Per què ho van fer així, si seria més fàcil fer línies independents i creuades? Aquest és un dels molts misteris que encara guarden aquestes figures. Un altre misteri. Hi havia colibrís en un desert com aquest, on quasi no hi ha flors (essencial pels colibrís)? També van dibuixar micos, animals marins, un home que sembla un astronauta...

Puerto Viejo...

Aquest petit poblet de la costa caribenya sud de Costa Rica és una preciositat. Si algú vol cumplir el seu somni d'obrir un xiringuito en una platja caribenya, ha de venir aquí. Un poble petit, tranquil, amb turistes però sense ser masses, selva tocant a la platja...
Els dies que hi vaig estar jo la mar estava moguda, però és igual, és super relaxant. Et pots tirar hores escoltant les ones i el soroll del vent al xocar amb les fulles... Ai....

Cascada tica

Per fi puc penjar una foto!! Encara que sigui girada!!
Això que es veu és una preciosa cascada en un parc de Costa Rica. N'està ple, però crec que aquesta era la més bonica, enmig de la selva humida i envoltada de boira o núvols...

Bolívia?? Sí, Bolívia!!

Hola de nou a tothom que segueixi llegint aquest blog amb paciència.
Bolívia no estava previst en el meu itinerari inicial, però després de rebre moltes pressions (o consells, hehehe, gràcies Migdàlia), vaig decidir provar-ho. Per començar no em podia perdre el costat bolivià del llac Titicaca, com ja vaig explicar.
I prop del Titicaca hi ha la capital del país, La Paz, a uns 4.000 metres d'alçada i rodejada de muntanyes nevades de més de 5.000. Hi havia d'anar almenys unes hores i m'hi vaig passar un dia sencer. El destí final era el salar de Uyuni, al sud-oest del país, prop de la frontera amb Xile i Argentina. És el desert salat més gran del món, uns 10.000 kilòmetres cuadrats, un terç de Catalunya. El trajecte de La Paz a Uyuni ha estat el pitjor dels que he fet fins ara i serà difícil de superar. Un autobús de mitja qualitat (d'això no em queixo) però que va trigar unes 12 hores, 9 de les quals per una carretera infernal, sense asfaltar i plena de bots. Va ser impossible dormir, i només el soroll del motor, les suspensions i tot el tremolor feia impossible quasi parlar, concentrar-se en llegir o escoltar música amb auriculars.
Bé, al final la recompensa va valer la pena. Un tour de 3 dies pel salar i llacunes i volcans del voltant fins a creuar la frontera amb Xile.
El salar és una immensa plana coberta de sal blanca, que sembla neu. El sol rellueix al terra i fa que el paisatge sigui molt inhòspit. Hi ha dos hotels construïts amb sal, diverses "illes" de terra ferma sobre la sal... però molt pocs habitants en una zona tant difícil.
L'endemà vam visitar un seguit de llacunes de colors (degut als minerals), on hi havia un munt de flamencs (els ocells que s'aguanten amb una pota, no els ballarins que piquen amb un peu al terra de fusta, hehe). Els paisatges són magnífics: volcans nevats de 6.000 metres sobre planes super àrides a 4.500, formes de roques capricioses, etc.
El tercer dia ens vam llevar abans de l'alba per poder veure bé uns gheisers que hi ha per allà. Notar com la terra està viva, es pot enfonsar als teus peus, veure les bombolles de la lava calenta, sentir la pressió del vapor sortir de les profunditats de la terra... Jo no havia vist mai en directe un gheiser i és una experiència que recomano...
Per descansar vam acabar en uns banys termals amb una llacuna i un volcà de paisatges de fons... insuperable.
Després vam entrar a Xile, per comprovar si és veritat que el d'Atacama és el desert més sec del món. Això ho deixo per un altre dia...

La terra dels inques!!

Ja he travessat la terra dels inques!! He estat a la capital imperial, el Qosq'o (Cusco), el temple més conegut (Machupicchu) i el llac on es va originar tota la cultura (Titikaka).
La ciutat del Cusco és impactant. A més de 3.000 metres d'alçada, la part històrica té forma de puma (un dels tres animals sagrats dels inques, juntament amb el cóndor i la serp). La majoria d'edificis històrics (de l'època colonial espanyola) estan construïts sobre la base dels edificis inques. A més, aquests aguanten millor els terratrèmols que no pas els edificis més moderns edificats pels castellans. Els voltants de la ciutat estan plens de ruïnes de l'època, evidenciant el potencial de la ciutat entre els segles XIV i XVI. Després d'estar dos dies allà, ja t'impregnes de la mitologia inca (les fulles sagrades de la coca, les pedres sagrades que servien de calendari o tenien magnetisme, els elements clau de la religió andina...). No acabaria mai explicant històries, batalletes i llegendes sobre els inques.
Però el millor va ser el camí a peu fins al Machupicchu. Vaig escollir una ruta no tant concorreguda com el camí inca tradicional (amb menys restes arqueològiques, menys turistes, però més naturalesa i indígenes quechues). Durant quatre dies, jo, dues noies alemanyes, el guia, el cuiner i l'arriero (el que portava la mula i el cavall per la manutenció) vam pujar colls de muntanya de quasi 5.000 metres, vam travessar multitud de rius, rieres, rierols i corriols, pedregars, fangars, escales, camins enmig de la selva i tot el que us pogueu imaginar... Va ser, simplement, magnífic. Entremig vam estar en barraques perdudes al mig dels Andes, poblats d'indígenes i banys termals a la llum de la lluna plena. I al cinquè dia va arribar la recompensa a l'esforç de caminar 6-7 hores diàries, llevar-se a trenc d'alba, dormir en tendes de campanya, no dutxar-se i no tenir electricitat... el Machupicchu. Encara que tothom pensa que és un temple sagrat, en part no és així. Tot i que no se sap 100%, es creu que devia ser un laboratori per adaptar certes espècies vegetals a l'altura, tot i que, evidentment, té recintes sagrats i religiosos.
Les vistes, magnífiques, tot i la nuvolada que no ens va deixar en tot el matí. Ja us penjaré fotos...
Ah, dalt de tot de la muntanya més alta de la zona, el Waynapicchu, com no podia ser d'altra manera em vaig trobar una parella de catalanets.
Dos dies després del Machupicchu vaig anar en tren (10 hores memorables) cap a Puno, al costat del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món (és com una quarta part de Catalunya). Va coincidir que estaven celebrant la festa de la Candelera, i ho fan una mica com el Carnaval brasiler: multitud de colles i grups ballant danses tradicionals peruanes i andines amb els seus vestits típics. Fins i tot fan concursos que retransmeten en directe per televisió. És curiós veure la gran diversitat de dibuixos, teles i complements que té cada grup.
Però el millor de la zona han estat les visites a les illes del llac. Primer les illes artificials dels indis Uros. Fetes de canyes, totora, floten i les han d'anar renovant cada pocs anys. Aquests indis, uns 2.000, van fugir fa segles de les envestides de les tribus veïnes més agressives, i es van refugiar al mig del llac. És impressionant veure l'estil de vida que porten.
També he estat en tres illes on la calma és la reina i les presses no es coneixen: Amantaní, Taquile i l'illa del Sol. No hi ha vehicles a motor, només caminants, rucs i llames. El silenci i la tranquil·litat que s'hi respiren són impagables. Les vistes, la gent, tot és temptador per quedar-se allà i desconnectar-se del món modern...
Bé, aquí acaba la meva experiència inca, que suposo que em marcarà tota la vida.
Com que tothom té la seva versió, us dono la direcció del blog d'un amic d'un amic meu que ha estat els últims mesos per Argentina, Bolívia i Perú. Com veureu, ell s'explica molt bé i pot penjar moltes més fotos que jo... És: relaxivida.blogspot.com

Peru: Lima i Nasca

Hola!
Ja soc al Peru, i m'hi passare un meset. En aquest pais no volia anar amb presses com en d'altres, perqué hi ha massa coses diferents per disfrutar. Ara ja soc a Puno, al costat del llac Titicaca i he estat deu dies a Cusco, antiga capital dels inques, incloent cinc dies de travessa per arribar al magnific Machupicchu. Peró aixó ja ho explicaré més endavant.
Els primers dies vaig estar a Lima, una ciutat bastant gran, caótica, sorollosa i moguda. M'havien dit que no m'hi passés gaires dies perqué no valia la pena. La veritat és que no és tan maca com Mexic DF, Guadalajara o Bogotá, pero també val la pena. El centre históric és divertit (ple de gent, venedors, etc.) i fora hi ha parcs, places i barris prou bonics.
Hi vaig estar tres dies fins que vaig sortir cap a Nasca, ciutat al mig del desert costaner del sud del país famosa per les línies gegantines que van marcar a terra els pobladors de la zona fa segles.
Encara hi ha qui creu que són obra d'extraterrestres, peró evidentment tenen una explicació ben logica. Els indígenes nasques depenien molt del clima per les seves collites. Segons les seves creences les pluges i sequeres depenien dels déus. Per saber quan havien de sembrar o recol.lectar feien ofrenes i intentaven conéixer els senyals dels astres. Per aixó se suposa que van intentar crear un calendari astronómic a base de grans figures representatives de la natura (mamifers, aus, animals marins, vegetacio, etc.) polint la pedra del desert.
Per veure-les bé cal sobrevolar les línies i aixo vaig fer, de copilot en una avioneta de 6 places. Millor impossible. Tot i ser de bon matí i no haver esmorzat, tots vam acabar amb l'estómac una mica regirat per les giragonses que feia el pilot per ensenyar-nos millor les diverses figures. Només el vol ja val la pena, i si a sobre veus les línies ja és la ostia.
Després, ja tocant a terra, vam visitar uns cementiris amb mómies de la mateixa cultura nasca. S'han conservat molt bé gracies a la poca humitat de la zona.
Bé, ja seguiré explicant coses de la ruta inca cap al Machupicchu i els indígenes del Titicaca.