catedral de sal

Això és la catedral de sal, prop de Bogotá, a Zipaquirá. Aquesta creu que es veu al fons és impressionant. Està construida formant un efecte òptic. Quan estàs a un centenar de metres sembla petita i en relleu. Quan t'hi acostes, veus que fa més de 18 metres d'alçada, 10 d'amplada i que està foradada a la roca i il·luminada per darrere...
És al·lucinant el treball que devia costar fer tota aquesta nau, comptant a més un recorregut de per les 14 estacions del calvari de Jesucrist fins a la mort...

Vaquers totals

Aquí teniu la demostració del que explicava. Grans prats verds i jo i l'Oriol a cavall. La veritat és que el cavall sobre el que estic muntat en aquesta foto em va fer una mica la guitza, perquè no feia massa cas al que li deia. Però és igual. M'ho vaig passar bé. I després vaig provar dos altres cavalls una mica més obedients...

Colòmbia!!

Els deu dies que vaig estar a Colòmbia, de l'11 al 20 de gener, van ser impressionants. Molt millor del que m'esperava. En un principi no tenia pensat anar a aquest país, sobretot per motius de s eguretat (jo sol no sabria si entrava en zones perilloses o no, i m'havien explicat històries no massa agradables), però també perquè pensava que tot el que podia veure-hi també ho trobaria a d'altres llocs. Però com que el meu cosí Oriol estava per allà aquells dies amb la seva xicota colombiana i tota la família, vaig pensar que no podia perdre l'oportunitat. I ben fet que vaig fer.
Bogotà em va sorprendre gratament. És una ciutat gegant, 8 milions d'habitants, però molt més segura del que es pensa la gent de fora. La violència al país en general i a les grans ciutats en particular ha disminuït molt els últims anys, i la guerrilla i els paramilitars només són un risc en certes zones muntanyoses i selvàtiques. A més, com a Mèxic, hi ha un munt de policies i militars per tot arreu. La ciutat se la podria considerar bastant moderna, comparable en bastants sentits a alguna ciutat europea, i té molts atractius, com arquitectura contemporània molt bona, parcs grans, bonics i ben cuidats, barris de moda i tradicionals i la Candelaria, el barri vell. Manté l'estil colonial i sembla veritablement un poblet, amb casetes blanques, baixetes i amb grans portes de fusta. Just a sobre la Candelaria hi ha un santuari dedicat a la verge de Montserrate (amb e final), que, evidentment, prové de la nostra Moreneta. De fet, és un gran lloc de pelegrinatge per tots els bogoteños i colombians en general i s'hi pot pujar a peu, en funicular o telefèric. Igual que la nostra muntanya de Montserrat!! Ah, i dins l'església, hi ha una capella lateral amb una rèplica exacta de la Moreneta i una senyera! El que passa és que els colombians no saben tota la història de la nostra patrona. Què hi farem... (Per cert, m'he trobat una altra església dedicada a Montserrat prop de Cusco, al Perú).
Fora de la ciutat vaig visitar una catedral de sal. Sí, sí, construida dins d'una mina de sal que encara funciona. És gegant i força curiosa.
Però una de les millors experiències la vaig viure el primer cap de setmana. Amb tota la familia colombiana vam anar a San Martín de los Llanos, unes planes immenses que hi ha a l'oest de les muntanyes que rodegen Bogotà i anant cap a Veneçuela. Són interminables!! Prats, pastures, arbres fruiters i moltes vaques. És la zona ramadera del país, bastant deshabitada i la que subministra carn a la gran capital. El millor és que fan créixer les vaques de la forma més natural, sense granges ni productes d'engreix, alimentant-se només de prats verds. Doncs bé, vam anar a la casa d'un tiet de la Caro, que té una finca per allà. Vam passar tot el dia allà, menjant carn i anant a cavall per hectàrees i hectàrees de prats verds, entre vaques. Vam fer d'autèntics cowboys, tancant vaques en un determinat prat o separant-ne algunes de la resta del ramat. Va ser genial!! Podíem fer anar els cavalls per on volguessim, amunt i avall corrent com esperitats...
Gràcies Oriol, Caro i tota la resta de la familia!!

Costa Rica, pura vida!

Això és el que diuen els ticos, els habitants de Costa Rica. T'ho diuen per desitjar-te sort, bon camí, que et vagi tot molt bé. Però és que aquí la vida és pura vida... La natura es va encapritxar de Costa Rica i li va donar gairebé tots els paisatges possibles: volcans, muntanyes, rius, llacs, boscos, selva humida, aiguamolls, plantacions (cacau, cafè, bananes), etc... Platges impressionants al Carib i diuen que encara millors al Pacífic (no les he pogut veure). En un país d'uns 50.000 km quadrats (com Extremadura i una mica més que Catalunya) hi viuen 3,5 milions de ticos i 1,5 de nicaragüencs immigrats i treballant en les feines més dures i mal pagades del camp. Recordeu que Costa Rica és un dels països més rics, o menys pobres, de la zona, molt pacífic i sense massa problemes socials. Per això els veïns de la zona vénen a treballar aquí en comptes de marxar a Europa o els EUA.
En un país bastant petit, on les distàncies es recorren força ràpid, si no fos per les males carreteres, vas creuant paisatges diferents constantment... En uns deu dies he visitat la capital, San José, que no té res de l'altre món; els volcans encara actius Poás i Arenal (estava núvol els dos dies i no els vam disfrutar); unes aigües termals escalfades pel volcà Arenal (banyant-me sota la pluja tèbia tropical); plantacions de cafè i plàtans (amb les corresponents factories per tractar el cafè i preparar els plàtans); les cascades de La Paz (molt boniques), el papallonari més gran d'Amèrica Central, un colibrirari (ple de colibrís, hehehe), un serpentari, un granotari; el riu Sarapiquí, amb les riberes plenes d'ocells, micos, iguanes; el riu Pacuare, baixant en rafting entre congostos i paisatges maquíssims; el poblet caribeny-jamaicà de Puerto Viejo (super relaxant i desestressant); i el parc nacional de Tortuguero (del millor que he vist mai).
Per dir alguna cosa dels ticos, diré que són bastant senzills, et mostren el que tenen però tampoc en presumeixen tant com podrien. Tenen una manera de fer i de parlar que em recorda una mica als cubans i sobretot els guies són un pou de sapiència i coneixement transversal del país (semblen biòlegs, geòlegs, economistes i historiadors alhora).

Bé, ja penjaré fotos. Només un consell. No us perdeu Costa Rica. Jo vull tornar-hi i visitar la part del Pacífic.

PD. Gràcies als que ja havíeu estat a Costa Rica i em vau recomanar visitar el Tortuguero. No ho oblidaré mai. Encara que no era època d'ous, el paisatge i la resta d'animals van valdre molt la pena. I l'hotel, una cabanyeta enmig de la selva, ha sigut el millor allotjament desque vaig deixar casa meva.

Moure's amunt i avall

Una de les coses que faig més durant aquest meu viatge és precisament viatjar, amunt i avall. I per tant, passo bastantes hores buscant transport, reservant, comprant, fent cues, esperant a les estacions i viatjant...
De moment (fins a Perú) he agafat vuit avions i he estat en nou aeroports diferents, a Miami tres vegades!! Els principals maldecaps són en la immigració dels EUA. Des del 21 de novembre he entrat al país 4 vegades (en arribar a Chicago, la reentrada des del Canadà i les dues escales a Miami per anar a Costa Rica i Colòmbia). Ja us deveu imaginar que hi ha unes cues de mil dimonis per la paranoia antiterrorista i els paios em miren bastant amb lupa, em fan preguntes, etc... A l'aeroport de Miami fins i tot les dones de la neteja em saluden pel nom de pila, hehehe. M'hi he passat unes quantes hores, passejant amunt i avall, esperant, fent cues, etc... Una de les coses curioses quan factures la maleta als EUA és que la cinta que hi ha al costat del mostrador de facturació no transporta res. Et foten la cinta i et diuen que portis tu mateix la bossa a una altra sala on l'inspeccionaran i la carregaran a l'avió. I en les escales que he fet a Miami, he hagut de portar jo la meva bossa des d'una porta a l'altra perquè els senyorets no tinguin tanta feina. Ah, i tot això havent de pagar pels carretons. I jo em pregunto: de què serveixen les taxes aeroportuàries si la feina la fas tu?
Fora dels aeroports, per terra, només als Estats Units i Canadà vaig fer uns 3.000 kilòmetres. I comptant els transports urbans i interurbans he anat en autobús de 50 places, de 25, midibus de 15 places, minibus de 10 ('colectivos' els deien a Morelia i Patzcuaro), furgoneta de 12 places, cotxe privat i cotxe oficial (senador mexicà), al maleter descobert d'una camioneta pick-up (tipus ranchera nordamericana), taxi (incloent el típic Volkswagen Escarabat verd al DF), tramvia (Boston), Metro, tren lleguer i elevat, funicular, tren i bicicleta (Miami, Mèxic DF i Puerto Viejo-Costa Rica). Em va faltar pujar als troley-busos del DF. Als trens m'hi dec haver passat unes 45 hores (comptant les quasi 24 hores del Washington-Miami sense parar, i les 15 del Chicago-Toronto parant a Buffalo durant 5 hores). En autobús interurbà també he passat almenys dues nits (Montreal-Boston i Vallarta-DF). Aquí és on he tingut les millors experiències. Per exemple, en el trajecte de 75 minuts del DF a Cuernavaca, la companyia de bus, suposadament de luxe, posa una peli que dura més que el trajecte. Per tant, em vaig quedar amb les ganes de veure el final de 2 pelis!! Anant a Guadalajara vaig anar en una companyia de luxe de veritat, amb només 24 places en un autocar de 50. Seients com si fos primera classe en un avió, snack per sopar, diversos canals de so i diverses pel·lícules senceres! Ara, les carreteres mexicanes tenen el petit defecte que cada dos per tres hi ha bandes d'aquestes per frenar els cotxes. A Catalunya fan com a molt 10 centímetres d'alt, doncs a Mèxic fan quasi un pam, i els paios, per no carregar-se la suspensió, frenen de 120 a 10 km/h en 50 metres!! A Costa Rica he anat en furgonetes de luxe (amb reposacaps, reposabraços, aire condicionat, però en carreteres demencials amb forats de quasi dos pams de fons!! Als EUA condueixen amb el cul. Per començar sempre tenen una mà ocupada al mòbil, la coca-cola, l'entrepà o espantant mussaranyes per la finestra. L'altra mà intenta controlar el volant. No saben aparcar en línia entre dos cotxes. Com que sempre tenen un munt d'espai o parking propi, quan han de calcular l'espai que tenen entre dos cotxes tenen grans problemes.
Les parades d'autobús i tren són bastant curioses en alguns llocs. Per exemple, l'estació de tren de Miami, la última de Florida, sembla un baixador d'un poble de mala mort. La de Caldes de Malavella té més serveis que la de Miami!! No surt ni als mapes i està als afores de la ciutat. A la porta hi ha com a molt tres taxis esperant i passen dos autobusos cada 20 minuts. Jo calculo que cada dia paren una mitjana de 3 trens en aquesta estació. Una cosa semblant passava a Buffalo. Les estacions d'autobús són més mogudes i interessants. Al DF n'hi ha quatre, una per cada punt cardinal. Però atenció, no tots els busos que van cap al sud, surten de l'estació del sud!! Ho has de preguntar. Quan ets allà no pares de sentir una veu repetitiva i cansadora que avisa que la grua retirarà els cotxes que obstruccionen l'entrada. Que pesats!! A Limón, Costa Rica, totes les companyies paren en una estació menys una. Jo venia justament de Puerto Viejo en aquesta i havia de canviar a una altra companyia que sí que parava a l'estació principal... (llei de Murphy, en diuen).
A Lima, els taxis no paren de pitar per alertar als potencials clients. Fan molt mal de cap. Ah, i els autobusos i minibusos, tenen un copilot que va cridant el trajecte i intenta captar clients. És demencial!!!
Per aigua (mar, rius, llacs, canals) també he viatjat, però sempre tornant al punt de partida; he anat en barques de 10, 20 i 50 places, més o menys, impulsades per motors o rems (tipus góndola veneciana).
Bé, no explico més, seria interminable. Això donaria per un llibre sencer...

Guanajuato

Guanajuato, ciutat mitjana, capital de l'estat del mateix nom, a 3-4 hores al nord del DF.

Aquí va tenir lloc una de les primeres batalles de la guerra d'independència de Mèxic respecte Espanya. La ciutat és molt pintoresca, plena de colors, carrerons molt ben guarnits i conservats, mines i carrers excavats a les muntanyes. A més, té una rica tradició en llegendes, ja que el subsòl de la zona fa que els cadàvers dels cementiris no es podreixin, sinó que es momifiquen... De fet hi han rodat diverses pel·lícules de por de sèrie B mexicana...
També és coneguda per la important activitat cultural, amb el festival cervantí com a principal motor. Hi arriben espectacles culturals de tot el món, que omplen la ciutat de festa durant el mes d'abril. Aquest festival, basat inicialment en els 'entremeses' de Cervantes, va ser fundat pel tiet-avi del meu amic de León, que fins i tot té una estàtua de bronze en una plaça.

Es compra i ven de tot

A Mèxic, un dels principals motors de l'economia interna és el comerç. A part del petroli, el turisme i el que envien els emigrants a les seves families, que permeten l'entrada de diners de fora, quasi tot està centrat en el comerç. Hi ha molt consum, encara que de petites coses, i per Nadal això encara es nota més.
De Cuernavaca us podria jardins molt ben cuidats, parcs molt bonics, salts d'aigua, gorges, etc., però una de les coses que em va cridar l'atenció va ser aquest cartell penjat en un pal elèctric d'un barri força humil. Ofereix comprar accions de Telmex, la Telefónica mexicana. No sé, em va sorprendre que la gent que vol comprar accions s'anunciï pel carrer d'aquesta manera...

Així és com era DF fa 600 anys

Això és una maqueta de la zona ara coneguda com Templo Mayor, just al costat de la catedral, el Zócalo i el Palacio Nacional. Abans que arribés Hernán Cortés, els mexicas (cultura que dominava la zona llavors) havien construit aquesta ciutat sobre una illa enmig d'un llac, ara quasi sec, que ocupava el fons de la vall que avui ocupa el DF. Es veu molt bé l'estructura ordenada, amb eixos perpendiculars i amb cada edifici o zona amb funcions diferenciades. Penseu que en la mateixa època la capital d'Espanya era Toledo, amb carrers estrets, bruts, pudents... Qui eren els que s'havien de civilitzar?

Bufff!!!

Buff, buff, buff... Vista de la piràmide del Sol desde la piràmide de la Lluna de Teotihuacán!!
Poc puc explicar. Hi heu d'anar. Juntament amb la de Chitzen-Itzá, al Yucatán (prop de Cancún i la Riviera Maya) són les piràmides més altes que queden a tot Mèxic. Aquestes es van construir cap al segle V dC i no se sap perquè la civilització que les va construir va desaparèixer cap al segle X. La ciutat era imponent: quasi 300.000 habitants en la seva millor època. El passeig principal, l'avinguda dels Morts, feia més de 4 kilòmetres, i encara no està tot excavat. Les dues piràmides dominen la vall de l'entorn i segurament els sacerdots de l'època tenien molt poder de convicció perquè van ser construïdes pel poble de forma voluntària, sense esclaus.
Pujar a dalt cansa una mica, però el petit esforç té una gran recompensa...

PD. Tinc més fotos del lloc, però tampoc vull cansar. Si algú està molt interessat que m'ho digui i les envio per mail, ok?

Pastorela = pastorets

Això és el quadre final d'una 'Pastorela'. En aquest cas, aquests actors anaven en processó amb música i cançons per un dels principals parcs del DF i de tant en tant es paraven per fer-se una foto que representava cada escena.

En la seva versió original, com una que vaig veure en un barri dels afores de la ciutat, és una representació del naixement de Jesús, molt divertida i molt semblant als nostres Pastorets. Però la diferència és que l'acció sembla que estigui passant al Mèxic de fa 200-300 anys, i no a Judea fa 2.000 anys. Els personatges van vestits de mexicans i el llenguatge i referències històriques que fan servir no són les de l'època de Jesús. De fet, aquest tipus d'obra va néixer de la voluntat dels monjos espanyols que volien evangelitzar els indígenes. Per fer-los-ho fàcil van barrejar conceptes catòlics i indígenes i van simplificar l'acció. Per exemple, un dels personatges principals, l'arcàngel Sant Miquel, va mig vestit d'àngel i de general romà!!

L'acció i les peripècies dels pastors amb els dimonis per arribar al naixement de Jesús són molt divertides, i de fet Jesús, Maria i Josep quasi ni apareixen fins al final.

Mèxic, Zócalo, gent...

Primera foto quan vaig arribar a Mèxic. La plaza del Zócalo del DF. Era època prenadalenca, 15 de desembre, i hi havia gent per tot arreu. La figura grossa que es veu en segon pla, en forma d'estrella, és una 'piñata', i és molt tradicional allà per aquestes dates. Canten unes cançons i els nens les trenquen amb pals per rebre regals. Aquesta que es veu és gegant, i és de les poques decoracions nadalenques que hi havia pels carrers de tota la ciutat. De fet, cada casa o comerç ha de decorar el seu tros de carrer si vol que tingui ambient nadalenc. L'ajuntament només es preocupa de la plaça principal. Una pena...
Però la plaça igualment impressiona per la seva grandària (crec que és la segona o tercera més gran del món, darrere Sant Pere del Vaticà i Tiananmen a Beijing. Hi ha manifestacions, venedors ambulants de tot, gent passejant, turistes, policies...

Dòmino cubà a Miami?

El que tenia clar quan vaig anar a Miami és que volia visitar els exiliats cubans anticastristes de Little Habana. El barri em va decebre una mica. Arquitectònicament no es diferencia gaire de la resta de barris residencials de la ciutat, tot i que en l'ambient sí que es nota més Cuba. Com que no podré anar a l'illa original, vaig aprofitar-ho al màxim i vaig estar-me unes horetes en aquest famós parc, on es reuneixen els més vells i anticastristes de tots, hehehe. S'estan hores jugant a escacs i al dòmino cubà, que em comptes de tenir de 0 a 6 punts cada meitat de fitxa, arriba fins al 9. Al principi costa comptar, però al final, i amb la conversa relaxada que tenen, s'agafa el 'tranquillo' ràpid.

Casa de corall a Miami

Miami té poca cosa a part de platges i immensos vaixells de creuers. Una de les coses que més em va sorprendre, a Miami Beach, va ser aquesta casa recoberta completament de corall. No sé si ho podreu apreciar en la foto, però és molt bonic. Segurament ara estaria prohibit fer aquesta casa perquè el corall està protegit, però té el seu mèrit. Està a l'avinguda principal de Miami Beach, Washington avenue, crec que es deia, per si algú hi vol anar...

Una biblioteca immensa...

Una altra meravella arquitectònica de Washington, la biblioteca del Congrés. Els que la van dissenyar van inspirar-se en el Renaixement italià (perquè serà que m'agrada tant Itàlia?) i van contractar els millors escultors, pintors, muralistes, vitrallers, orfebres, etc., per decorar l'edifici que conté milions de llibres. Sí, milions. És la biblioteca més gran del món, descomptant els arxius vaticans, que encara no estan del tot catalogats. Té kilòmetres de passadissos i prestatgeries, ocupa diversos edificis i els soterranis estan plens de carretons elèctrics amunt i avall portant llibres. A vegades, poden trigar dos o tres dies en portar-te un llibre que has demanat, però segur que hi és!!

Una altra visita obligada, fora dels monuments ja tradicionals...

Encara que no ho sembli, Washington!!

Seguint amb la tònica d'evitar les fotos més vistes, us ensenyo un edifici de Washington DC bastant desconegut: el Museu Nacional d'Arquitectura. És tant desconegut que quasi només hi van les escoles, està fora dels circuits turístics i una mica apartat del passeig central, el Mall, on hi ha tots els museus i monuments més coneguts. De fet, jo no tenia previst anar-hi si no hagués sigut per l'expressa recomanació del recepcionista del meu alberg.
Està inspirat en els temples romans, amb llum natural, columnes imponents de quasi deu metres i arcs de mig punt. Així és com devien ser els temples que ara veiem en ruïnes a Roma!!
Si aneu a Washington hi heu de passar, encara que no surti a cap guia!!

Nadal al Rockefeller Center

Al Rockefeller Center hi ha un munt de botigues, centres culturals, bars, etc.. Però el més famós és el seu arbre de Nadal i la pista de gel. Com que això ja ho coneixeu, només us vull ensenyar com estava el divendres al vespre els voltants del lloc. Penseu que, sense exagerar, un 30% de la gent que hi havia eren turistes, i la meitat d'aquests, catalans o espanyols que passaven el pont de la Constitució a NYC. Vaig trigar quasi una hora a fer un trajecte de 300 metres, però és que quan me'n vaig adonar, ja no podia tirar enrere!!!

Missa gospel a Harlem

Un dels llocs que em va impactar més va ser aquesta petita església al mig de Harlem. Diumenge al matí, ple de negres, tres o quatre guiris de no sé on, unes dones de Gandesa, jo i dues noies de Sant Boi. La missa la dirigia una dona i els crits i cants feien emocionar. Ens van rebre super bé i ens ho vam passar de conya, tot i que la cerimònia va durar més de tres hores (amb sermó de quasi una hora inclòs).
Una experiència que intentaré repetir...

L'himne americà abans del partit de la NBA

De les fotos que vaig fer al Madison Square Garden, aquest potser és el moment que més ens vam emocionar jo i els manresans amb els que anava: quan es van apagar els llums i una cantant va interpretar l'himne dels Estats Units. Tothom (més de 10.000 persones comptant tots els jugadors) de peu dret, amb la mà dreta sobre el cor i cantant. Al final, aplaudiments i pell de gallina, la veritat...

PD. En alguna de les entrades de més avall del blog hi ha una foto bonica d'una coneguda part de Nova York.

més Mèxic...

Segueixo amb Mèxic. Després del DF vaig anar cap a una ciutat del nord, León, no gaire bonica i que viu de la indústria del calçat i la pell. Allà hi viu un amic meu, el Dani, amb qui vaig passar les festes de Nadal. La trobada va començar molt bé, perquè la nit abans d'anar cap allà vaig quedar amb son germà, Juan Pablo, al DF. Viu amb altres nois, i tots són assessors jurídics de parlamentaris i senadors federals. Però cap d'ells treballa pel seu partit predilecte, així que han d'ajudar a la competència!! Però són uns grans professionals, hehehe. Tant, que els dies laborables se'n poden anar a dormir a les 9 del matí havent sortit de farra i a la 1 estar al Senat treballant, hehee. Però el millor va ser que el Juan Pablo i jo vam anar a León amb el cotxe oficial del seu senador. És un viatge de 4 hores i el xòfer oficial i el seu fill petit ens van recollir a les 5 del matí, pq al migdia havien de tornar a ser al DF per portar el polític no sé on. Ah, i per la carretera veiem cartells amb la cara del 'nostre' senador somrient. I nosaltres, dormint al seu cotxe, heheheh.
Des de León vaig fer excursionetes a Guanajuato, la capital de l'estat del mateix nom, i San Miguel de Allende. Les dues són molt boniques, carrerons estrets, edificis colonials, moltes històries i llegendes... A Guanajuato hi ha moltes mines i alguns dels carrers estan excavats a les muntanyes, són túnels!!
Marxant de León, vaig anar a Morèlia, a l'estat de Michoacán (Rafa Márquez és d'allà a prop). Ciutat molt mona també, amb força turisme autòcton. D'allà vaig anar i tornar en mig dia a Patzcuaro, un poblet molt típic a la vora d'un llac. I al mig del llac, l'illa de Janitzio, un poblet encara més petit construït a la falda de la muntanya que fa d'illa. Tot molt indígena i autèntic, però ple de turistes mexicans d'altres parts del país.
Al dia següent, cap al 28 de desembre, vaig anar a Guadalajara, a casa d'un amic del meu amic Robert. El tio i la dona amb la que viu no em coneixien de res, però em van tractar de conya. En un dia em va ensenyar la segona ciutat del país, molt més tranquil·la i agradable que el DF. Té edificis molt macos, també, encara que no precolombins, i àmplies zones per passejar. En autobús vam recórrer bona part de la ciutat i dos poblets molt bonics dels afores.
I el cap de setmana vaig anar Puerto Vallarta, a la costa central del Pacífic mexicà. Lloc super turístic, (3r destí després de Cancún i Acapulco), ple de gringos. Vaig estar en un hotel-resort d'aquests gegants, amb piscina a peu de platja, amb el germà petit del Dani. Vam sortir de festa, vam 'hechar la hueva' (quasi literalment semblava que ponguéssim ous), ens vam banyar, pendre el sol, jugar a cartes i el dòmino, etc...
I el 31 ja vaig tornar cap al DF a passar el cap d'any. D'allà a Costa Rica, però això ja ho explicaré un altre dia...
siau!
PD. Ah, m'oblidava de Cuernavaca, a una hora al sud del DF. Hi vaig anar sol, en autobús i va ser força entretingut. Li diuen la ciutat de l'eterna primavera, sempre al voltant de 20 graus, plugeta moderada i verd per tot arreu. Té jardins, places i parcs molt bonics. També té rierols amb cascades i gorges molt xules.

festes, festetes i festasses

Hola de nou. Avui voldria explicar-vos com he passat aquestes festes nadalenques. Era una de les èpoques que més temia enyorar-me, però no ha estat del tot així. Primer: la nit de Nadal la vaig passar amb la familia d'un amic meu mexicà, el Dani Barajas, alguns el coneixeu... Vaig sentir-me com un més d'aquesta família, amb els pares i tres dels quatre germans. Ells no es fan regals però fan un sopar boníssim amb bacallà, crepes de tots tipus i pastissos... Ah, també mengen neules!! El pare i la mare d'aquest noi eren una mica hippies quan eren joves, hippies però a la mexicana. O sigui, eren molt religiosos i se n'anaven a les comunitats indígenes a evangelitzar i a conviure amb ells. Em van explicar mil històries, divertides, interessants, sorprenents, tristes... Ens ho vam passar molt bé i jo em vaig estar fins les 6 del matí xerrant amb els dos germans petits, genials!!
El Cap d'Any no sabia on passar-lo i al final em vaig decidir per anar a Ciutat de Mèxic, on deien que aquest any hi hauria més coses del normal. A Mèxic el cap d'any no és tant festiu com el nostre. És més familiar i la gent no surt tant al carrer o de discoteques, tot i que també hi ha gent que ho fa. Jo vaig estar amb dues 'chilangas' (noies del DF) a la plaça del Zócalo i uns quants mil·lers de persones més. Llàstima que no ens vam poder menjar el raïm com tocava perquè les campanades de la catedral no es van sentir: el compte enrere que van posar en una pantalla gegant es va avançar i quan va sonar la primera campana la gent ja estava boja xisclant i saltant... Després hi havia diversos concerts al carrer, però es van acabr cap a la 1!! Nosaltres vam acabar en un bareto escoltant un trio de rock dur amb cançons de Mago de Oz, Soziedad Alcóholica i altres grups espanyols...
I ara per Reis, ja sóc a Costa Rica. Aquí no se celebren, així que m'hauré de fer els regals jo mateix. De moment, avui he anat a veure un volcà i m'he banyat 3 hores en aigües termals escalfades pel propi volcà. I demà, dia de Reis, me'n vaig a fer ràfting per un riu de per aquí... No està mal oi? Tot i que enyoraré la cavalcada de Reis de Santa Coloma de Farners, els meus cosinets obrint els regals o els dinars de casa la meva tieta (una abraçada tots).
D'altres celebracions que he viscut és el dia d'Acció de Gràcies aChicago, que ja vaig explicar, els dies previs a Nadal al Canadà i els Estats Units i el meu aniversari!! Sí, sí. Encara que a Catalunya em toca al febrer, els meus amics mexicans me'l van fer celebrar el 23 de desembre, hehee. Aprofitant que era allà em van portar a un bar molt xulo on fan fer el mico als que celebren el seu aniversari. Els cabrons van dir als cambrers que jo feia anys (no em van demanar cap document per certificar-ho) i evidentment em van muntar tota una parfernàlia, a mi i a una noia d'una altra taula... Va estar bé...
Més o menys això és tot. Quan tingui més celebracions per explicar ja us ho faré saber...
Records a tothom en aquests dies, bon Nadal i bon any nou (amb retard), que els reis us portin moltes coses (o no) i fins aviat...

México, dulce México

Segueixo tenint problemes per penjar fotos, així que seguiré el meu relat sense il.lustrar, haureu de fer un esforç d'imaginació.
Ja us vaig comentar que en arribar a Miami ja vaig notar l'ambient més llatí. A Mèxic, evidentment, això ja és la tònica general: gent per tot arreu que no saps ben bé què fa, venedors ambulants, música sonant a cada racó, gent passejant... L'altra gran diferència és el menjar: no pica tant com ens sembla si ho demanes... Hi ha tanta varietat de coses, i he menjat tant i tant bé que no recordo el nom de tot. La base normalment és el pa finet fet de blat o blat de moro barrejat amb el que sigui i fregit, cru, escalfat, etc... Tot boníssim i, a més, a cada poble on vas hi ha receptes i menjars diferents. Jo al final em guiava per la vista, perquè molts dels ingredients no els conec i els que conec tenen gustos una mica diferents als de casa nostra.
La gent és super maca, senzilla i sempre volen ajudar. Estan molt interessats en donar una bona imatge del país als turistes. També m'esperava més inseguretat, sobretot a la capital, DF. Però res d'això. Diuen que els problemes a Oaxaca ja han disminuît molt, tot i que no hi he pogut anar. En les grans ciutats, hi ha un munt de policies, de cossos diferents, i fins i tot militars armats fins les dents amb fusells i metralletes... A vegades fan més por ells que un carrer solitari i fosc. En cap moment he tingut la sensació que em pogués passar res, digueu-me inconscient, però així és. Només al Metro, quan va molt ple, estàs més pendent del moneder o altres objectes, però com faria a Barcelona.
I dels llocs que he visitat sí que no podré transmetre tot el que he vist, i menys en fotos. Primer Ciutat de Mexic, una de les més grans del món, amb més de 20 milions de persones. Sí que tens la sensació que hi ha molta gent i cotxes per tot arreu. El centre, amb carrers estrets és incompatible amb la pressa i la impaciència, pels semàfors, embussos, aglomeracions de gent en voreres de 2 metres d'ample... És un formiguer. Els 2.200 metres d'alçada no es noten, només en la temperatura, que va dels 25 als 5 graus el mateix dia, segons si fa sol o és de nit... Els edificis històrics són bonics. Si hi heu d'anar us recomano el Zócalo, la plaça principal i on hi trobes de tot (manifestants estalinistes, venedors, famílies...), el Templo Mayor (just al costat i antic centre dels indígenes de la zona), el Palacio Nacional (amb uns murals de Diego Rivera impressionants que resumeixen la història del país), el Palacio de Bellas Artes, els carrerons del centre, el bosc i castell de Chapultepec, els espectacles de carrer al parc de l'Alameda, el museu d'antropologia...
Als afores de la ciutat s'ha de visitar Tlatelolco, amb la plaça de les tres cultures, un altre important ciutat indígena; el complex de basíliques de Guadalupe (gegant!!); el poblet de Xoximilco, amb llacs, canals i barquetes; Coyoacán, un altre poblet molt mono, sobretot ara per Nadal.
Punt i a part mereix Teotihuacán, les piràmides del sol i la lluna, d'uns 70 metres d'alçada i flipants. Val molt la pena estar allà dalt, pensant tot el que els espanyols invasors es van carregar... A més, relaxa molt.
Un altre tema a part és la lluita lliure mexicana, el wrestling americà, allò que feien a Tele-5 a principis del ansy 90. Vaig anar a veure uns combats i va ser divertidíssim. La gent, fanàtica d'uns o altres, crits i espectacle per tot arreu, una de les coses irrepetibles que mai oblidaré, hehehe.
Bé, de moment ho deixo aquí.