México, dulce México

Segueixo tenint problemes per penjar fotos, així que seguiré el meu relat sense il.lustrar, haureu de fer un esforç d'imaginació.
Ja us vaig comentar que en arribar a Miami ja vaig notar l'ambient més llatí. A Mèxic, evidentment, això ja és la tònica general: gent per tot arreu que no saps ben bé què fa, venedors ambulants, música sonant a cada racó, gent passejant... L'altra gran diferència és el menjar: no pica tant com ens sembla si ho demanes... Hi ha tanta varietat de coses, i he menjat tant i tant bé que no recordo el nom de tot. La base normalment és el pa finet fet de blat o blat de moro barrejat amb el que sigui i fregit, cru, escalfat, etc... Tot boníssim i, a més, a cada poble on vas hi ha receptes i menjars diferents. Jo al final em guiava per la vista, perquè molts dels ingredients no els conec i els que conec tenen gustos una mica diferents als de casa nostra.
La gent és super maca, senzilla i sempre volen ajudar. Estan molt interessats en donar una bona imatge del país als turistes. També m'esperava més inseguretat, sobretot a la capital, DF. Però res d'això. Diuen que els problemes a Oaxaca ja han disminuît molt, tot i que no hi he pogut anar. En les grans ciutats, hi ha un munt de policies, de cossos diferents, i fins i tot militars armats fins les dents amb fusells i metralletes... A vegades fan més por ells que un carrer solitari i fosc. En cap moment he tingut la sensació que em pogués passar res, digueu-me inconscient, però així és. Només al Metro, quan va molt ple, estàs més pendent del moneder o altres objectes, però com faria a Barcelona.
I dels llocs que he visitat sí que no podré transmetre tot el que he vist, i menys en fotos. Primer Ciutat de Mexic, una de les més grans del món, amb més de 20 milions de persones. Sí que tens la sensació que hi ha molta gent i cotxes per tot arreu. El centre, amb carrers estrets és incompatible amb la pressa i la impaciència, pels semàfors, embussos, aglomeracions de gent en voreres de 2 metres d'ample... És un formiguer. Els 2.200 metres d'alçada no es noten, només en la temperatura, que va dels 25 als 5 graus el mateix dia, segons si fa sol o és de nit... Els edificis històrics són bonics. Si hi heu d'anar us recomano el Zócalo, la plaça principal i on hi trobes de tot (manifestants estalinistes, venedors, famílies...), el Templo Mayor (just al costat i antic centre dels indígenes de la zona), el Palacio Nacional (amb uns murals de Diego Rivera impressionants que resumeixen la història del país), el Palacio de Bellas Artes, els carrerons del centre, el bosc i castell de Chapultepec, els espectacles de carrer al parc de l'Alameda, el museu d'antropologia...
Als afores de la ciutat s'ha de visitar Tlatelolco, amb la plaça de les tres cultures, un altre important ciutat indígena; el complex de basíliques de Guadalupe (gegant!!); el poblet de Xoximilco, amb llacs, canals i barquetes; Coyoacán, un altre poblet molt mono, sobretot ara per Nadal.
Punt i a part mereix Teotihuacán, les piràmides del sol i la lluna, d'uns 70 metres d'alçada i flipants. Val molt la pena estar allà dalt, pensant tot el que els espanyols invasors es van carregar... A més, relaxa molt.
Un altre tema a part és la lluita lliure mexicana, el wrestling americà, allò que feien a Tele-5 a principis del ansy 90. Vaig anar a veure uns combats i va ser divertidíssim. La gent, fanàtica d'uns o altres, crits i espectacle per tot arreu, una de les coses irrepetibles que mai oblidaré, hehehe.
Bé, de moment ho deixo aquí.